Sobtadament, la població és un 10% més pobra que fa un any, perquè omplir el cistell de la compra i pagar els subministraments li resulta un 10% més costós

Les dades de l’atur del mes de març han donat un petit respir a la sopa d’indicadors econòmics desfavorables que ha deixat el primer mes de l’agressió russa a Ucraïna. És probable que el mínim descens de l’atur i l’increment de l’afiliació a la Seguretat Social tinguin a veure amb la inèrcia de la recuperació postpandèmica, però el fet és que, de moment, l’ocupació s’ha ressentit menys del que es podia esperar de l’escalada de preus de l’energia i les primeres matèries i de les alteracions en la cadena de subministrament que s’ha agreujat amb les aturades d’una part del sector dels transports. No és descartable que amb la Setmana Santa a la cantonada encara arribi un mes d’abril amb dades menys desfavorables en l’àmbit de l’ocupació. Però, mentrestant, continuaran produint-se els problemes que es deriven d’una escalada de preus que ha portat a increments màxims d’inflació dels últims quaranta anys. Les dades avançades de l’índex de preus de consum d’aquest mes de març revelen un creixement que frega el doble dígit, una fita que era impensable fa només uns mesos. Sobtadament, la població és un 10% més pobra que fa un any, perquè omplir el cistell de la compra i pagar els subministraments li resulta un 10% més costós. Aquesta situació comporta riscos molt greus. El consumidor tendirà a regular més el que compra i això reduirà les comandes de productes. És obvi que no es pot renunciar a tot, però ja existeixen projeccions que indiquen que el consum es veurà reduït entre un 2% i un 4%, segons càlculs d’economistes del BBVA Research. És un impacte elevat que posa en risc que determinats sectors hagin d’acabar procedint a fer ajustos. Tot i que l’impacte de la inflació és desigual, el plantejament genèric és que caldrà que hi hagi un equilibri en les repercussions finals. Els preus estan creixent en general. Per a les empreses, perquè els resulta més costosa l’energia i les primeres matèries i per als treballadors, perquè els productes que compren i els serveis que consumeixen els són més cars i, amb els mateixos diners, en poden adquirir menys. Per als empresaris és temptador ser conservador en el pagament de salaris i en el trasllat dels increments de costos als productes finals. Per als treballadors, també és temptador reivindicar que els sous s’incrementin en la mateixa mesura que la inflació per no perdre poder adquisitiu. Si ni els uns ni els altres renuncien a aquests punts de partida, la conseqüència més probable és la tensió. Només cal recordar com s’han extremat les mobilitzacions de sectors de transportistes o les manifestacions que s’estan produint en àmbits del sector primari (agricultors, ramaders, pescadors...). La setmana passada va estar de moda un concepte que no és gens descartable que persisteixi en el debat públic si la inflació no es modera quan arribi la calor i es pugui moderar l’impacte en els preus energètics de la dependència dels combustibles fòssils, principalment el gas. És el pacte de rendes. Ve a significar que la factura de l’increment del cost de la vida es pagui de manera compartida. És a dir, que tant els empresaris com els treballadors cedeixin una part de la reivindicació que els suscita un increment de costos tan elevats com el que s’està produint. Si un empresari no apuja gens el sou dels treballadors o ho fa molt poc, el seu compte d’explotació reflectirà menys despesa, però com que les rendes dels treballadors estaran per sota del que està creixent el cost de la vida, consumirà menys, de manera que el mateix compte d’explotació reflectirà menys ingressos, sobretot si, a més, cau en la temptació de traslladar la totalitat de l’increment de costos en el preu de venda dels seus productes o serveis. Per contra, si els treballadors insisteixen que els seus salaris creixin en la mateixa mesura que s’està incrementant la inflació, a l’empresari se li dispararan les despeses i haurà de prendre mesures per no posar en perill la viabilitat del seu negoci. Seria contraproduent per als treballadors demanar més ingressos si la conseqüència acaba sent que l’acomiadin, perquè llavors el que passarà és que no en tindrà cap, d’ingrés. El pacte de rendes és una mena de quadratura del cercle en el qual els empresaris estiguin disposats a limitar els seus beneficis a canvi que els treballadors n’estiguin de renunciar a una part del creixement salarial que els pertocaria per equilibrar els ingressos a l’augment del cost de la vida. En els propers mesos se sentirà parlar del pacte de rendes, que, almenys, és una expressió menys desafortunada que la moderació salarial que es va posar de moda en l’anterior crisi. De tota manera, és necessari aclarir que el pacte es pot gestar en condicions desiguals, perquè una de les parts té un cert poder addicional. Els empresaris són els que tenen la clau de redistribució. Sense la seva predisposició, no val de res la predisposició de la part laboral. Aconseguir el pacte, l’equilibri, no és per tant una tasca fàcil i serà convenient el concurs dels governs per garantir que, almenys, la factura de la inflació es paga entre tots. Seria un pas ferm cap a una necessària estabilitat. Encara és aviat per augurar els escenaris que venen, perquè es desconeix quina durada tindrà el conflicte a l’est d’Europa i quina repercussió aniran tenint les reaccions que s’estan prenent, però si l’evolució persisteix, existeix el risc que la inflació estigui persistentment per sobre del creixement del PIB i es produeixi la temuda estanflació (poc creixement econòmic i, en conseqüència, augment de l’atur, amb inflació elevada). De moment, el PIB creix amb fermesa, després de la forta caiguda dels mesos de pandèmia, però es desconeix quant de temps durarà aquesta inèrcia. Seria desitjable que quan la màquina deixi d’accelerar, els preus també estiguessin continguts perquè, en cas contrari, l’amanida de dades seria veritablement indigesta.

Sobtadament, la població és un 10% més pobra que fa un any, perquè omplir el cistell de la compra i pagar els subministraments li resulta un 10% més costós

Pacte de rendes