Són empresaris petits, normalment autònoms, que trenquen la norma que els empresaris no fan vaga. Quan no poden més ens ho demostren

Situacions paradoxals en la tractorada. Normalment, les vagues, les protestes, les fan quasi sempre amb justícia els treballadors, els que viuen d’un sou que se’ls queda escàs, siguin de l’empresa privada o de l’administració. Aquest quasi prudencialment introduït va pels treballadors en situacions de privilegi a l’hora de coaccionar-reivindicar, com poden ser els controladors aeris, estibadors dels ports o conductors de metro o trens. Pocs i en sectors paralitzants vitals que poden fer xantatge tot exercint el seu dret. Els empresaris mai fan vaga, neixen i també moren –referit a les seves empreses– en solitari. Normalment, les que moren, és a dir, pleguen veles, ho fan una a una. I només quan hi ha epidèmies empresarials com la crisi del tèxtil dels anys 80, la dels pellaires, o la que va anorrear les estimades caixes d’estalvis com la de Manlleu, ho fan en grup i en pocs anys. Per això sobta l’emprenyada transformada en protesta dels pagesos, que també es pot considerar com una vaga perquè deixen les feines del camp per manifestar-se, malgrat que alguns tornin a correcuita als vespres a nodrir el bestiar que ens alimentarà, no ho oblidem. Són empresaris petits, normalment autònoms, que trencant aquesta norma que els empresaris no fan vaga, quan no poden més ens ho demostren com en aquesta passada setmana. I del recull de queixes que els han portat a aquest acte de desesperació, en cada entrevista rauen els mateixos greuges. Primer, una burrocràcia –amb dues erres ben posades– que els asfixia i segon, la falta de rendiment econòmic dels fruits dels seus esforços, més els elements necessaris per produir: gasoil, llavors, adobs, també de les seves terres i granges com a actiu productiu posat al servei de l’explotació, i que no ho veuen compensat amb preus mínimament justos. Potser fan més esment a la burocràcia fins i tot que als preus. I tenen tota la raó. Veuen i pateixen les inspeccions dels Agents Rurals, dels de l’ACA o del Departament d’Agricultura, que canvia de nom gairebé en cada noves eleccions. Potser no tant dels d’Hisenda, perquè aquests saben que dels pagesos hi ha poc més a xuclar. D’on no n’hi ha no en raja, com ara en les fonts. Entenen que en un món on visions per satèl·lit troben tombes sota terra a Egipte o la Xina, és sobrer que als efectes de controls i estadístiques del que tenen sembrat hagin d’omplir papers, ells a qui no els arriba internet o els seus gestors. Crec que és paradoxal en el món de les relacions ara ja constants i de submissió entre administració i els empresaris, siguin autònoms com els pagesos o més grans, que es puguin establir dues categories cada cop més diferenciades. Per una part, empreses que estaran més tranquil·les, seran més productives i, per tant, valuoses per a la societat, amb una indolència, una ganduleria dels munts de funcionaris que les han de controlar. Aquí n’hi ha de grans i també els pagesos. Són aquelles empreses que avui dia, en l’era digital, amb notícies que flueixen per les xarxes, saben que el càstig més gran a males pràctiques en les seves relacions laborals, en si contaminen, en si no compleixen les normes, serà la dels seus clients conscienciats que fugiran dels seus productes, més que d’unes multes administratives que es poden recórrer allargant anys i panys els tràmits legals i les proves. Una vaga dels funcionaris administratius només els afectaria en sentit positiu. (No entrarien aquí les tres M. Mossos, amb bombers, presons, etc. Mestres i Metges amb infermeres i auxiliars, vagues que afecten a tots, perquè no són dels que mouen papers.) Altrament, n’hi ha d’empreses que malden, sospiren per una administració eficaç, ràpida i justa que apliqués poques normes –ara en són massa i cada dia se’n fan més–, amb bons criteris i sense la por als errors. Serien les que depenen dels seus permisos per començar. Les del món de la construcció, promotors, projectistes, contractistes, paletes, llauners... i també les dels grans projectes eòlics, fotovoltaics, etc., aturats i enganxats en les teranyines administratives o dels que volen començar una activitat, el que abans en dèiem “plantar-se”. També entren en els que deleixen per l’eficàcia administrativa els que esperen les subvencions promeses a tocs de clarí i portades dels diaris, com els que han instal·lat fotovoltaiques, i que tarden anys a veure honorats aquests compromisos. En l’àmbit dels preus, els pagesos pateixen el ser la baula feble del bescanvi en els tractes comercials de la UE amb països agroramaders competidors. Els venem tecnologia a canvi dels seus productes, els únics que poden fer entrar en intercanvis, i que produeixen molt més barats tant per costos de mà d’obra com d’exigències sanitàries. Després ens els han de portar fugint del km 0, agreujant els efectes mediambientals. Ja ens va passar amb el nostre tèxtil, sector anorreat i transportat a Turquia, Uzbekistan, productors de cotó, i ara pot passar amb els pagesos amb els productes agrícoles d’Egipte o el Marroc. De quan vam fer aquests tractes amb la Xina, intercanvi de tecnologia per productes a preus regalats, ja hem vist el que ens ha passat i com ens han depassat, valgui el rodolí. Se’n diu dúmping. També per acabar hem vist com la Guàrdia Civil fotografiava diligentment a les espanyes les matrícules dels tractors, suposem per multes administratives que quedaran en res un cop negociat tot. Espero que aquí els Mossos no s’hi dediquin, perquè tal com ens apliquen les normes pel fet diferencial català, no fora que l’acció dels nostres pagesos sigui titllada de terrorisme, quan són les alenades d’un exercici de supervivència per a ells i també per al nostre país, que pot pagar molt car no assegurar via pagesia la suficiència alimentària de la població.

Són empresaris petits, normalment autònoms, que trenquen la norma que els empresaris no fan vaga. Quan no poden més ens ho demostren

Pagesos