Potser induït en part per la persistent boira d’aquests últims dies, hi ha un no sé què del clima fred d’Escòcia, terra de productes austers, que m’ha transportat a Osona

La literatura de viatges és un gènere apassionant. Més que mai, en un món en què la immediatesa de les comunicacions sumada al frenesí exhibicionista de les xarxes socials despullen, sovint, el viatge del factor descoberta que li era consubstancial. En un magnífic llibre que acaba de veure la llum, Destilando Escocia (Roca Llibres, Librooks), els germans Joan, Josep i Jordi Roca, del Celler de Can Roca, expliquen el seu llarg viatge per terres escoceses. Ho fan i ho narren deixant-se portar per dos guies de luxe, Samuel Johnson i James Boswell, que van escriure, l’un i l’altre, sengles llibres històrics en els quals contaven els seus viatges per Escòcia al segle XVIII. El plantejament del llibre és un reflex de la manera de ser i l’estil de fer que caracteritza els Roca, apropant-se a Escòcia, com ho han fet en tots els territoris que han trepitjat en el seu llarg periple per Europa i Amèrica, amb humilitat, tacte, respecte i ganes d’aprendre, utilitzant tots aquests viatges com a fonts d’inspiració, sense perdre mai de vista aquella idea poètica de Machado de “fer camí tot caminant”. Mentre fan aquest camí, de nord a sud, resseguint les costes escarpades que han esculpit les aigües braves d’aquell mar brau que envolta Escòcia, passant per Edimburg i saltant de tant en tant a alguna de les 790 illes que l’envolten, no paren de desgranar reflexions i d’obrir interrogants transcrits al llibre amb ploma fina. Els pensaments es refereixen, d’una manera o altra, a una visió de paisatge atlàntic que Escòcia reflecteix tòpicament i radical. Amb la fascinació i magnetisme que exerceix sobre el viatger mediterrani que som nosaltres. Amb aquella inconfusible “llum del nord que penetra de biaix entre els núvols (...), tímida, concisa”, “aquell feix de llum que travessa l’atmosfera inclinat”, que “predisposa al recolliment, a la introspecció”. Els apunts dels germans Roca estan abocats –ofici obliga– a la descoberta de petits tresors gastronòmics que arrodoneixen el sentit de llurs viatges. Troballes sempre vinculades a productes eixits del mar i la terra, tan vells com anar a peu, tan nous com n’és el valor que se’ls atorga. Aliments tots ells emmarcats dins un paisatge i una memòria, fils conductors del llibre, més com a eines creatives carregades d’interrogants que com a certeses inqüestionables. Perquè, quina part hi ha de realitat i quina de romanticisme en la idea de paisatge? I fins a quin a punt els elements que conformen la memòria són fidels als fets o fets a mida? Salvant totes les distàncies, potser induït en part per la persistent boira d’aquests últims dies, hi ha un no sé què d’aquell clima fred, d’aquella terra de productes austers, que m’ha transportat a Osona. I m’ha fet pensar en el paisatge que era, el que és i el que encara podria ser, o no. I en la memòria que servem del gust dels aliments i la cuina i de la que estem forjant per l’avenir. Per rumiar-hi i compartir-ho, al costat d’un foc a terra, amb el rellotge aturat. A ritme de solstici d’hivern.

Potser induït en part per la persistent boira d’aquests últims dies, hi ha un no sé què del clima fred d’Escòcia, terra de productes austers, que m’ha transportat a Osona

Paisatge de la memòria