Article de Miquel Ylla

“Agafi un llibre, doctor” –em deia la Maru–. Així acabaven moltes de les visites que jo feia a aquesta anciana bona dona, la vídua d’en Xavier, que també havia estat el meu pacient. En Xavier, pobre, no va tenir sort, no feia gaire bondat, fumava molt i un infart se l’endugué quan encara era jove. Després va ser el torn de ella; i jo vaig seguir sent el cardiòleg de capçalera. La Maru vivia a Vic, en un piset. El mas la Casassa de Pruit, la gran casa pairal de la família, quedava massa lluny i era massa gran i freda. El tracte, un llibre a canvi de la visita, em satisfeia, a mi de cèntims no me’n faltaven. M’agradava anar al petit despatx i triar un llibre. Hi entrava de costat, fent giragonses: l’escriptori i la gran llibreria de caoba negra, estil indià, que havien baixat de la Casassa, semblava que t’havien de caure a sobre. Tots els llibres tenen cos i ànima i estan plens de fantasmes. Aquest que avui us comento és un d’ells: Tratado de la pintura y del paisaje. Sombra y luz, de Leonardo da Vinci i publicat per Joaquín Gil editor (1944). Quan l’obro recordo la Maru i en Xavier, els meus estimats pacients. I per què ens parles de Leonardo?, em preguntareu. François Saint Bris, amo del castell del Clos Lucé, última llar de Leonardo, suggereix una resposta quan diu que “Da Vinci era incessant, un generalista capaç d’aprofundir en tot: anatomia, arquitectura, zoologia, astronomia... Ser multidisciplinari li va permetre anticipar l’avió. Aspirava a tenir tots els secrets de l’univers i no es rendia mai”. La primera edició d’aquest llibre, en italià, no va veure la llum fins al 1665. Els francesos no el van poder llegir en la seva llengua fins al 1716. L’edició de què us parlo és exquisida, en tela editorial, sis-centes pàgines. Hi ha una extraordinària documentació il·lustrativa, amb vuit-cents quaranta gravats que reprodueixen dibuixos, estudis i quadres de Leonardo i de la seva escola. No és un llibre de muntanya, és un tractat de pintura; però hi ha muntanyes, roques, gel i neu; hi ha rius, hi ha horitzons, hi ha núvols... i moltes coses més. En ell, Leonardo ens parla del paisatge, ens diu que la natura té una ànima vegetativa, que la carn és el sòl, l’ossada són les betes rocoses i els tendons la tosca, mentre l’aigua corre per les venes. La calor de l’ànima del món és el foc de la terra que escalfa les aigües termals i el sofre i els gasos dels volcans... Després descriu les ombres i la llum de les muntanyes. Us proposo una experiència, la de enfilar-nos tots junts a un cim, i a dalt asseure’ns, mirar i experimentar la teoria de Leonardo. Veurem que de dalt a baix, fins l’horitzó, els paisatges són cada vegada més foscos. En canvi, si els mirem de baix a dalt, observarem que cada vegada es van fent més clars. Leonardo també ens parla de les aigües i dels rius: el relleu de les muntanyes –ens diu–, l’ha modelat la pluja, el riu i el desgel. Els núvols no són més que boirines atretes per la calor del sol que amb el dia van agafant tons vermells, més clars o més foscos. Es pregunta on es troba l’horitzó, l’horitzó de l’aigua, el del cel... Da Vinci va acceptar l’oferta del rei de França, i quan tenia 63 anys se’n va anar a viure al castell de Clos Lucé. Se n’hi va endur les teles inacabades de la Gioconda, de santa Anna i de sant Joan Baptista, i tots els seus manuscrits, entre els quals potser hi havia els apunts d’aquest tractat de pintura i del paisatge. Francesc I el va nomenar primer pintor, primer enginyer i primer arquitecte en cap i li va assignar una pensió de 700 escuts d’or, una autèntica fortuna, i amb el compromís afegit de comprar-li totes les obres que acabés. Va morir el 2 de maig de 1519. Xavier Jové, company meu, també bibliòfil, reflexionava un dia sobre el que passarà amb la nostra biblioteca quan nosaltres desapareguem. “Miquel –em deia–, hem d’acceptar que res del nostre somni no perdurarà. Acceptar que els nostres llibres es dispersaran i tindran una existència pròpia i atzarosa equival a acceptar que la vida és això: fèrtil atzar i desordre imprevisible”. I jo ho accepto. Aquest volum que us he comentat no és cap primera edició, no és ni antic, ni tampoc molt valuós, però me l’estimo. Ara soc jo qui li faig companyia. Demà, o millor demà passat, el llibre s’haurà d’espavilar, segur que ho farà, es buscarà un camí que l’haurà de dur, tal vegada, a una altra biblioteca viva, construïda amb tant d’amor com la meva, com la del piset de la Maru, o com la de la gran i senyorial masia de la Casassa.

Article de Miquel Ylla

Paisatge, llums i ombres