És encomiable, per exemple, el dinamisme i la imaginació que hi estan posant els petits productors –pagesos i artesans alimentaris– per tirar endavant

Ningú sap quan acabarà el malson, ni tan solament quan apareixeran senyals de llum fiables al final del túnel. No estem avesats ni educats a viure el present com a centre de la nostra existència. Ens passem la vida penjats d’una agenda, programant-ho tot, consumint temps. Que tardarem a superar la patacada de la pandèmia sembla de les poques certeses, a hores d’ara, majorment acceptades. La mort de familiars, amics i coneguts, no ens la deixaran oblidar fàcilment. El món, de sobte, s’ha aturat. Una quimera feta realitat. L’ha parat un virus microscòpic. Vivim immersos en una realitat de ciència-ficció. Els governants no saben què fer ni què dir i, alguns, quan parlen la vessen. Les veus solvents arriben del camp mèdic i del pensament. Esmicolades la política i l’economia, és el torn de la ciència i la filosofia, revaluades, que van de bracet, impregnen serenor. Tenen el terreny abonat. Trobar remei al virus i intentar curar malalts és l’objectiu que incumbeix a la medicina, mentre els pensadors aprofiten el moment que els regala la crisi per reflexionar sobre els grans temes de la humanitat, sobre la vida i la mort, la soledat, la por, la culpa, l’aïllament… N’hi ha que, estirant vells tòpics, asseveren que de la tempesta en sortirem enfortits, per allò de convertir qualsevol entrebanc en una oportunitat. Tot i així, nombroses veus solvents certifiquen el fracàs de la globalització, com Josep Ramoneda o Noam Chomsky, per citar-ne alguns, que adverteixen del risc de tornar a les velles dinàmiques del creixement econòmic il·limitat a la vegada que coincideixen a denunciar el patètic paper que està tenint Europa. Però baixem de l’atalaia dels grans pensadors i fixem-nos en coses menudes que passen prop de casa, per no perdre la perspectiva del món de cada dia. Parlem de les coses del menjar. És encomiable, per exemple, el dinamisme i la imaginació que hi estan posant els petits productors –pagesos i artesans alimentaris– per tirar endavant. S’han quedat de sobte sense poder subministrar els seus productes a restaurants i sense poder-los vendre en molts mercats setmanals. Una mesura que ha sorprès i causat malestar a productors i consumidors sobretot pel que té de greuge comparatiu respecte a les grans superfícies. Malgrat tot, s’han hagut d’espavilar. La venda en línia i el servei a domicili estan a l’ordre del dia. Pocs estaven preparats però la necessitat ha esdevingut un repte. Sigui com sigui, la crisi ha reforçat arreu el consum de productes de proximitat, que d’una banda beneficien l’economia local i de l’altra inspiren la confiança pròpia dels aliments saludables. Més endavant tocarà vetllar perquè, superada la crisi, un consumidor més exigent que mai amb la qualitat es mantingui fidel a la compra del producte de proximitat. I la cuina, com va? A la cuina dels restaurants, el més calent a l’aigüera. El tancament va per llarg i quan deixin obrir ja veurem com anirà. Al Canadà, 1 de cada 10 restaurants no apujarà la persiana; a Àustria, obriran el 15 de maig; a França els han dit que al juliol. O sigui que, paciència. I mentrestant abunden encomiables accions solidàries com la que lidera el cuiner José Andrés, afincat als Estats Units, amb el seu moviment World Central Kitchen, i que a Catalunya està liderat per Carles Tejedor, o la iniciativa Comer Contigo impulsada des del portal gastronòmic Comer, i secundada per un grup nombrós de xefs barcelonins encapçalats per Romain Fornell. Ambdues serveixen àpats per a persones que estan en risc d’exclusió, migrants, personal mèdic, etc. Molt remarcable també és la campanya #CapÀviaSense llançada per la Fundació Txapeldun del Grup Sagardi, dirigida a portar menjar a aquesta categoria tan invisibilitzada que és la de la gent gran que resisteix sola, confinada i atemorida, en un moment tan dur. No obstant, em consta de cuiners i cuineres que estan portant a terme actuacions solidàries des de l’anonimat, tant o més elogiables com les abans esmentades. I de la cuina en surten, també, propostes d’entreteniment formatiu. En uns temps tan propensos a la hiperactivitat digital amb alguna sobreactuació inclosa, s’agraeixen les alenades d’aire fresc d’aquestes classes de cuina d’aplicació domèstica, desimbolta, fàcil i jovial, que ens regala, per exemple, cada dia Nandu Jubany. O Salvador Brugués, mà dreta de Joan Roca, combinant la cuina a baixa temperatura amb receptes tradicionals de l’antiga fonda familiar de Sant Hilari Sacalm. Cuineres i cuiners que fan perdre la por a la cuina i la fan estimar. Dit això, tampoc passa res si ens avorrim una estona, que l’avorriment és un catalitzador de creativitat i humor. Tot, sense por.

És encomiable, per exemple, el dinamisme i la imaginació que hi estan posant els petits productors –pagesos i artesans alimentaris– per tirar endavant

Pandèmia, cuiners i productors