Mentre em mantenia la boca oberta mitjançant tot d’estris metàl·lics ella anava estossegant a dins de la seva mascareta

Si anar al dentista a Vic ja no em proporcionava cap mena de plaer, anar al dentista a Massachusetts és com un malson fet realitat. Feia poc que vivíem a prop de Boston, i vaig programar una visita odontològica per a una neteja dental. Mentre jo estava asseguda a la cadira de tortura, va aparèixer somrient una dona d’uns seixanta anys, simpàtica i amb molta xerrera, que em va fer obrir la boca i hi va començar a treballar. Ella no callava. Jo no podia dir res. Va començar a explicar-me les desgraciades aventures del seu gos, un pobre eixelebrat que se li escapava de casa cada dos per tres. I després em va dir que ella tenia febre, que no es trobava bé, i que potser s’hauria d’haver quedat a casa amb en Bobby, el pobre gos. Em va dir que acostumava a agafar refredats contagiosos, i mentre em mantenia la boca oberta mitjançant tot d’estris metàl·lics ella anava estossegant a dins de la seva mascareta, que jo desitjava que fos impermeable a qualsevol tipus de virus, de bacteri o de malaltia verinosa que de ben segur tenia aquella bona dona, a qui els ulls se li estaven embotornant, i la paraula se li feia cada vegada més inintel·ligible. Vaig pregar a un Déu que no coneixia perquè aquella tortura física i psicològica que m’estava infligint una sàdica en forma de fada grassoneta acabés com més aviat millor. Vaig prometre a aquell Déu que m’acabava d’inventar que faria bondat i que em rentaria les dents més sovint, però que si us plau aquella xerrera desbocada i aquells esternuts paressin. Es van aturar. Em van demanar l’hora per a la propera visita. Vaig dir que m’havia de mirar l’agenda. I no he tornat mai més a aquella consulta. A vegades, la sinceritat amb desconeguts està sobrevalorada.

Mentre em mantenia la boca oberta mitjançant tot d’estris metàl·lics ella anava estossegant a dins de la seva mascareta

Pànic al dentista