Ell era l'únic membre de la seva religió, la cosmoteàndria, un comple filosòfic que uneix Cosmos, Déu i l'ésser humà

No crec que Raimon Panikkar fos cristià, tot i que va morir com a prevere del bisbat de Vic el 2010, al nostre entranyable i pintoresc Tavertet del Collsacabra. Més aviat penso que ell constava com l’únic membre de la seva religió, la cosmoteàndria; un complex filosòfic teixit entre el seu hinduisme d’origen, el budisme descobert i el cristianisme occidental, el qual, no s’ha de perdre de vista, no deixa de ser una evolució de l’orfisme grec, passat per una reforma de les religions orientals, aterrant cap a les nostres longituds de l’oest terraqüi antic. Una barreja, una síntesi que, molts ho recordem, resultava fàcil, atractiva i espurnejant en aquelles entrevistes que li feia el periodista Antoni Bassas (1961), pels inicis del 2000 a la ràdio. “Déu, Home, Món no són ni tres, ni u: són dimensions constitutives de la realitat. Nosaltres, homes, mediadors entre Cel i Terra –com diu l’antiga Xina–, participem del diví i del còsmic.” Així parla novament de la seva cosmoteàndria mossèn Raimon, a propòsit d’un recent llibre, Panikkar avui (Fragmenta, 2022), aparegut en memòria i nova digestió dels seus textos i intuïcions de part d’una bona colla d’escriptors i intel·lectuals. Una presentació que m’ha semblat profunda, suggeridora, fresca, donant novament a pensar. Jo mateix vaig comprar en el seu moment el primer volum de la seva Opera Omnia, Mística i plenitud de vida (Fragmenta, 2009). Ara, quan el buscava en les lleixes de la biblioteca, m’he sorprès de trobar-hi diverses anotacions, quan la meva impressió, en aquell moment, és que no vaig entendre res. O sigui que no em vaig comprar el segon volum. Aquesta vegada ha estat diferent i he acabat amb gairebé una trentena de notes, que he reflectit puntualment en bona part al meu Facebook, que utilitzo com a guia de lectura. A la missa de diumenge, vam proposar una pregària seva com a introducció al manament cristià de l’amor universal. En una anotació d’un dels seus diaris recollit colligite fragmenta (Jn 6,12) pel col·lega Jaume Angelats, rector de Cadaqués, diu així Panikkar en la intimitat: “L’amor envers Déu s’identifica amb l’amor al pròxim, aquell que es troba al meu costat, en una proximitat no tan sols física, sinó personal. Recitat poèticament, diríem que: Qui no descobreix l’amor, no troba Déu. / Qui no troba Déu, no s’adona del misteri del món. / Qui no s’adona del misteri, no troba un tu. / Qui no troba un tu, no arriba a si mateix. / Qui no arriba a si mateix, no viu la vida. / Qui no viu la vida, no descobreix l’amor. I viceversa: Qui no troba Déu, no descobreix l’amor. / Qui no descobreix l’amor, no troba cap tu. / Qui no troba cap tu, no arriba al jo. / Qui no arriba al jo, no veu el misteri de les coses. / Qui no s’adona del misteri, no sap viure la vida. / Qui no viu la vida, no troba Déu.” Recerca de Déu, del tot, de l’absolut, on Crist n’és un missatger i representant excel·lent, còsmic, atemporal fins i tot, més Verb que no pas Jesús de Natzaret, a qui no cal demanar-li sobre la seva doble naturalesa humana i divina, sinó que més aviat s’acosta a una gnosi entranyable, bonica, perfilada i atractiva, com no podria ser d’una altra manera, tractant-se de Panikkar. De fet, el seu mateix secretari, el filòsof Ignasi Boada (1962), afirma que ell no es pot pas considerar un deixeble seu, diu: “Soc conscient de la distància que em separa de la seva capacitat de pensar radicalment. Me’n sento tan allunyat com agraït, perquè em permet situar davant d’una trajectòria desprenent molt de respecte per una persona que, a la seva manera, es va proposar viure per salvar-nos els mots i per retornar-nos el nom de cada cosa”, acabant parafrasejant l’Inici de càntic en el temple d’Espriu (?1985). I encara una de les articulistes, Anna Jarque (1967), parla de l’experiència del cos des del punt de vista de la dansa i les arts escèniques. Retransmeto aquí alguns dels pensaments panikkarians recollits per aquesta activista, que em continuen semblant molt lluminosos. En efecte, Panikkar no parla del cos-matèria aïllat, sinó que va més enllà, perquè aquest cos-matèria possibilita anar més enllà, promovent el camí cap al cim del misteri. Diu així: “Una persona no és precisament un cos, però ell és el seu cos i sense, no hi ha persona”, fins en l’àmbit de la resurrecció, podríem afegir. El cristianisme, i aquí nogensmenys Panikkar és molt cristià, descobreix el cos humà i el crida a la redempció definitiva. De fet, Jesús no va venir a salvar l’ànima, sinó el cos, que estava condemnat pel dualisme imperant de la doctrina platònica. Encara els cristians preguen per la salvació de l’ànima i no tant per la resurrecció del cos. Així ens va! Panikkar altre cop, per descobrir, per tornar, per repassar-lo i deixar-nos seduir pel seu pensament sense hipoteques i ajudar-nos a contemplar, de la immediatesa, més enllà.