Ja tenim ganes que faci bo però no para de ploure, volem pau i tranquil·litat però no deixem de conèixer conflictes, i desitgem fer calçotades però costa trobar dates que vagin bé a tothom

En anys que no són de traspàs, el febrer i el març tenen els mateixos dies de la setmana per a cada número. Si el 12 de febrer era divendres, el 12 de març també ho ha sigut. Ens trobem enmig d’una sensació de dia de la marmota en què a part de crear confusions memorables com és anar a un concert un mes tard, vivim amb la sensació de ser un hàmster donant voltes a la gàbia. Ja tenim ganes que faci bo però no para de ploure, volem pau i tranquil·litat però no deixem de conèixer conflictes, i desitgem fer calçotades però costa trobar dates que vagin bé a tothom. Com diu l’escriptor David Uclés, vivim temps en què l’esperança i la il·lusió ens l’hem de crear perquè la realitat no ens les dona. Agafar els busos de la Renfe aquests dies és un bany d’aquesta realitat. És gratuït, és puntual, i molt més eficient que quan fan anar els trens, però resulta que els usuaris no ho saben agrair o almenys és el que ens va explicar a crits la conductora d’un d’ells. Abans d’arrencar i com si fos una mestra de primària, va posar-se dreta al mig del passadís i va demanar que tots els passatgers es cordessin el cinturó de seguretat. Després va cridar que no es podia menjar ni beure a bord i va amenaçar que si ho fèiem pararia l’autobús a la carretera, trucaria a la policia i ens deixaria allà tirats. Finalment ens va dir que no volia tornar a trobar excrements humans als seients, preservatius utilitzats, i hamburgueses enganxades als vidres com havia vist altres dies. Realment el panorama devia ser dantesc. I amb això és clar que ens calen moments esperançadors i il·lusionadors que ens reconfortin. Això és el que va crear David Uclés, nou guanyador del Premi Nadal d’Edicions Destino, a la Sala Modernista del Casino. Ens va regalar una classe de vitalitat, saviesa i empatia. Com són de necessàries les veus genuïnes que aposten pel compromís polític, la defensa dels drets, el respecte per la diversitat i la cultura del sacrifici. Mentre l’escoltava pensava que era el que més s’assembla a un home del Renaixement de la nostra època: parla idiomes, és culte, escriu de meravella, canta molt bé, pensa i reflexiona, i té sentit de l’humor. D’acord que Leonardo da Vinci va crear L’home de Vitruvi i Michellangelo ens va regalar la perfecció escultòrica amb el David, però Uclés ens fa viatjar a escenaris onírics on no haguéssim imaginat arribar-hi mai sense l’ajuda de la seva ploma i el seu talent. Per ell, l’escriptura és vida, és dolor, són experiències, i diu que prefereix mil vegades més viure que fer la millor novel·la del món. De moment, explica que es tenyirà de ros, es canviarà el nom i marxarà a Praga a viure un temps. Ho celebrem i esperarem la pròxima creació per carregar-nos d’il·lusió enmig d’un panorama en què els dilluns del mes de febrer es tornen a repetir al març, les noves revelacions del cas Epstein cada vegada fan més fàstic, i les eleccions al Barça continuen sent una rèplica de la societat catalana que es debat entre el seny i la rauxa.

Ja tenim ganes que faci bo però no para de ploure, volem pau i tranquil·litat però no deixem de conèixer conflictes, i desitgem fer calçotades però costa trobar dates que vagin bé a tothom

Panorama (des)il·lusionador