No deixa de ser política disfressada d’esport tal com es va poder comprova quan el propi rei Felip VI era l’encarregat d’anunciar la llista de convocats i va ser un dels protagonistes de la celebració

S’ha acabat el Mundial 2026, però deixant de banda la part més futbolística, aquesta copa delmón deixa massa debats sobre la taula que faríem bé d’afrontar, perquè transcendeixen imolt la part esportiva del certamen. En primer lloc, convé remarcar que el Mundial és pura política vestida de futbol, ja que hiprenen part seleccions nacionals que representen països o regions, pel que no deixa deser política disfressada d’esport tal com es va poder comprova quan el propi rei Felip VI eral’encarregat d’anunciar la llista de convocats i ser un dels protagonistes de la celebració, uncap d’estat i no un representant d’una Federació. La selecció espanyola representa exactament això, un estat amb els seus dirigents, líders ifins i tot els seus valors, quelcom que sembla que s’oblida quan es guanya fins al punt que noes reconeix que si a dia d’avui no existeix una selecció catalana és per decisió de l’estatespanyol i que seria perfectament viable, igual que la selecció anglesa va aconseguir quedartercera al campionat i no és un estat, sinó una part del Regne Unit. Tots aquests debats són purament polítics, igual que ho han estat les polèmiques delMundial amb al FIFA, la trucada de Trump, la convocatòria de Neymar, l’indult de CristianoRonaldo perquè pogués jugar o certes crítiques infundades a Argentina, pura tàctica política igeopolítica, igual com ho són els posicionaments del seleccionador Luis De La Fuente, un delsque aplaudia a Rubiales i demana suport a la tauromàquia, o d’alguns jugadors, que per cert,no es poden negar a anar amb la selecció si volen seguir jugant, únic país on passa. El debat i les peticions d’instal·lar pantalles gegants ha fregat l’absurd i el surrealisme, ja quemolts Ajuntament han assumit el cost i muntatge d’uns elements, amb càrrec als fonspúblics, per un esdeveniment privat i polític que es pot veure perfectament a casa, un costque un Ajuntament no hauria d’assumir, ja que té obligacions molt més prioritàries queemetre un partit de futbol, deixant de banda el cost de RTVE per comprar els dret del Mundial,novament un cost finançat amb fons públics, mentre els serveis públics i el país estan comestan, qüestió de prioritats. Sabem el cost de les pantalles i dels drets televisius? Sabem tot el que no es podrà fer o eldeute que es pot generar per aquestes decisions polítiques? Fer una cosa és deixar-ne unaaltra per fer i menysprear els diners públics per la poca rellevància per la societat del ques’ha acabat triant, sense que sembli que preocupi massa, però la realitat és que mentre el paíscremava, les rodalies no funcionaven o els mestres anunciaven vaga, alguns Ajuntamentsassumien els cost de les pantalles perquè pagava el contribuent. Sempre s’ha dit que el futbol és l’opi del poble, però l’explosió actual amb “la roja”, iintentar utilitzar-la per polititzar és altament preocupant, més si es pretén oblidar tot el quehi ha darrere d’aquesta samarreta i el que representa, uns valors allunyats de la societatcatalana, i que també s’han d’entendre fruit de l’actual radicalització política, principalmentdels joves, i dels nuls referents catalans actuals, on els partits de la selecció catalana sónpràcticament inexistents. És lògic i comprensible que pugui existir una certa alegria amb el futbol, però això no hauriade desviar l’atenció del que és realment important, ni tampoc ser un element que opera comanestèsia per no parlar del que realment preocupa a la societat i allò pel que la política és important, o encara menys, per intentar diluir el catalanisme o fomentar una radicalitatpreocupant en contra dels valors d’un territori. Veure les peticions de pantalles gegants i les reaccions de la classe política davant d’uncertamen com és el Mundial de futbol obliga a la reflexió, també del que ha fet el catalanismepolític els últims anys per passar de la defensa del dret a decidir a animar “la roja”, tenint encompte tot el que representa cada cosa, però el que resulta inadmissible és fer creure ques’han de destinar diners públics a allò que no és prioritari per la vida de les persones,elements que els Ajuntaments no tenen entre les seves obligacions. Què dirien alguns si la pantalla gegant fos per veure la final de la Champions del Barça? O unconcert o un discurs? La resposta és igual d’evident que explicar el per què s’ha intentatvendre el producte del Mundial de la forma que s’ha fet i com no s’hauria d’haver compratfins i tot per persones que costa d’entendre com han pogut fer un gir d’aquestes dimensionstenint en compte el que representa, de forma més radical i seca que el 2010.Perquè els diners públics són finits i cal utiltizar-los per allò que realment és important, igualque els principis de cadascú no s’haurien de vendre per més fàcil que sigui, ja que les cosescosten i no són fàcils, com ho és el catalanisme polític i el projecte que ha imperat els últimsanys a Catalunya. Cal anar més enllà, recordar i reflexionar el per què de cada cosa, el que representen i el quesuposen, no optar pel camí fàcil sinó seguir treballant, encara que per aconseguir-ho, el queara toca és una profunda reflexió i molts canvis, que són necessaris per seguir endavant,principalment pels propis joves que avui semblen desconnectats d’un projecte que era pel seufutur. El Mundial s’ha acabat, la reflexió comença, i pel bé de tots caldria treure’n conclusions queens tornin al costat correcte de la història.

No deixa de ser política disfressada d’esport tal com es va poder comprova quan el propi rei Felip VI era l’encarregat d’anunciar la llista de convocats i va ser un dels protagonistes de la celebració

Pantalles, Mundial i reflexions