El règim sancionador de l’estat d’alarma vulnera el principi de legalitat i s’han aixecat actes per desobediència sense concórrer els requisits necessaris

“Nullum crimen, nulla poena sine praevia lege.” No hi ha delicte ni pena sense l’existència d’una llei prèvia que fixi quins comportaments estan prohibits i quines conseqüències comportarà dur-los a terme. Aquest il·lustre brocard fou encunyat per Paul Johann Anselm von Feuerbach al seu exitós tractat de dogmàtica jurídico-penal Lehrbuch Des Gemeinen in Deutschland Gültigen Peinlichen Rechts, i s’inclouria dins l’article primer del modèlic Codi Penal de Bavaria de 1813 que ell mateix elaborà. Des de llavors, i fins a dia d’avui, el principi de legalitat ha constituït la pedra angular de l’estat de dret, simbolitzant l’imperi de la llei no com a amenaça eufemística als infractors, sinó com a límit indefugible imposat als poders públics. Així doncs, quan aquests promulguin disposicions normatives amb contingut sancionador estaran subjectes al mandat de determinació (també dit taxativitat o lex certa), que els obliga a detallar les conductes prescrites i els càstigs subseqüents, de tal manera que els ciutadans puguin modular el seu comportament per no incórrer en contravencions i, a la vegada, sàpiguen quina sanció els correspondrà si transgredeixen. Vagi per endavant que el confinament és l’única eina eficaç per evitar la propagació del nou coronavirus i que cal respectar-lo amb virtuosa determinació, sense matisos ni relativitzacions. També és innegable que dissenyar i implementar un estat d’alarma amb la celeritat a què obligava la catàstrofe sanitària no és una tasca gens fàcil, i que de ben segur haurà desbordat les casuístiques que es pretenguessin anticipar amb honestedat. Tanmateix, el règim sancionador contingut en el Reial Decret 463/2020, de 14 de març, incorre en greus deficiències tècniques que haurien de deixar en paper mullat els centenars de milers d’actes aixecades per saltar-se el confinament, donat que les sancions administratives també es troben sotmeses a les mateixes cauteles que les sancions penals. El primer defecte és el següent: l’article 20 del Reial Decret articula un règim sancionador valent-se d’una previsió abstracta i vaporosa, a l’estipular que “l’incompliment o la resistència a les ordres de les autoritats competents en l’estat d’alarma serà sancionat atenent a les lleis, en els termes establerts a l’article 10 de la Llei Orgànica 4/1981, d’1 de juny”. Així doncs, s’efectua una remissió a la normativa que regula els estats d’alarma, excepció i setge; però aquesta segona llei que hauria d’omplir la llacuna es limita a repetir altre cop que “l’incompliment o la resistència a les ordres de les autoritats competents en l’estat d’alarma serà sancionat atenent a les lleis”. Com es pot inferir, els successius reenviaments no condueixen a cap resposta definitiva, sinó que componen un peix que es mossega la cua i que impossibilita encertar quines són les concretes lleis a les quals s’ha d’atendre. La conseqüència d’aquest batibull és que no queden precisades les conductes prohibides ni les sancions imposables, de forma que no es compleix el mandat de determinació. Conscient de la inseguretat jurídica generada i fruit de la improvisació, el ministre de l’Interior va fecundar un segon defecte dictant una ordre ministerial que identificava aquestes lleis ignotes amb la infausta llei mordassa (Llei Orgànica 4/2015, de seguretat ciutadana). Cal subratllar que aquesta solució és desastrosa i ha agreujat la patinada, fent que el remei fos pitjor que la malaltia. Utilitzar aquest recurs com a panacea ha comportat implícitament vulnerar una segona garantia del principi de legalitat: l’anomenada reserva de llei. És a dir, que tan sols és apta per fixar comportaments antijurídics i establir sancions una norma que tingui rang (valor) de llei. Si atenem a la famosa piràmide de Hans Kelsen, l’ordre ministerial ocupa els escalafons més baixos dins la jerarquia de les normes jurídiques, fins i tot per sota del reglament. Per tant, pretendre que una minúcia inferior com l’ordre ministerial pugui imposar un règim sancionador és ridícul i no passa pel sedàs de la constitucionalitat. Estirant el fil, trobem un tercer defecte que es plasma en el vehicle emprat per sancionar els que trenquen el confinament: l’article 36.6 de la llei mordassa. Es tracta d’un nyap que ha fet posar el crit al cel a un òrgan gens sospitós de dissidència com l’Advocacia de l’Estat, i que ha motivat l’obertura d’una investigació per part del Defensor del Poble. Aquest precepte considera una infracció greu de la seguretat ciutadana la desobediència o la resistència a l’autoritat, quan no siguin constitutives d’il·lícit penal. Això es tradueix en el fet que la responsabilitat tan sols pot néixer si el ciutadà, una vegada advertit que ha de retornar al seu domicili, decideix desobeir una ordre policial expressa i directa. Només llavors la seva conducta podrà ser sancionada, però mai abans. Deambular per la via pública, per si sol, no provoca que concorrin els requisits legalment establerts per entendre’s comesa la infracció. En tals supòsits, emperò, l’obstacle que pot impedir la revocació serà la impossibilitat d’acreditar que no s’ha rebut la preceptiva ordre, perquè opera la presumpció de veracitat de les manifestacions policials. Precisament per això el 21 d’abril el comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, Eduard Sallent, va firmar una comunicació interna compel·lint als agents a escarrassar-se per justificar suposades desobediències “malgrat que l’infractor obeeixi les instruccions i torni al seu domicili”, amb l’objectiu “d’aconseguir una tramitació satisfactòria” de les futures multes. En puresa, els tres defectes assenyalats haurien d’impedir que prosperin gran part dels expedients que es vagin incoant, si és que l’administració els pot absorbir (tramitar) sense col·lapsar-se abans. La solució correcta de tècnica legislativa hauria estat determinar, dins del mateix decret d’estat d’alarma, les concretes conductes constitutives d’infracció i les sancions corresponents. El fet de no optar per aquesta via suposa, en el pla teòric-dogmàtic, la pròpia inconstitucionalitat del règim sancionador. No debades el principi de legalitat, recollit a l’article 25.1 de la Constitució, té idèntica protecció que els drets fonamentals. Tot i això, seria ingenu creure que l’Estat abdicarà de la seva funció coercitiva i renunciarà als suculents ingressos que percebran les arques públiques gràcies a les sancions imposades, utilitzant a tals efectes els malabarismes que siguin convenients.

El règim sancionador de l’estat d’alarma vulnera el principi de legalitat i s’han aixecat actes per desobediència sense concórrer els requisits necessaris

Paper mullat