Tenim l'arma més valuosa: no callar, furgar i explicar. Cridar en veu alta aquells fets dramàtics. Persistirem

Hi ha qui fa coses boniques. I n’hi ha qui en fa de boniques, interessants i necessàries. I Papers de la Guerra n’és un exemple. L’hem vist a la Biblioteca de Catalunya fins fa res. Amb en Pau Vinyals dalt l’escenari. I en Jordi i en Josep Castells pintant el silenci. El silenci del patiment del seu pare, Pepe Castells i Pubill, durant la Guerra Civil. Uns dietaris embolicats durant anys que desapareixien d’un prestatge per aparèixer dins un calaix. O sobre un armari. Uns dietaris sempre embolicats, embolicats de silenci. I llàgrimes. “Un dia li vaig preguntar per la guerra i l’avi es va posar a plorar. És l’únic cop que el vaig veure plorar.” M’ho explicava en Lluc Castells, el net d’en Pepe. I aquest silenci i aquestes llàgrimes han estat el motor per recuperar la seva història. Primer amb una publicació poc convencional, un projecte documental de gran valor, amb el dietari, els dibuixos que l’avi va fer durant la guerra o la correspondència. I, després, amb la creació d’aquest espectacle meravellós. Ho he dit mil cops. Els nets expliquem als pares la guerra dels avis. Molt sovint és així. I sovint, no exactament així. Però sí que som els nets dels qui van anar a la guerra els qui activem el motor per treure la pols al silenci, al dolor, al trauma i a la por. Som els nets qui, amb prou distància emocional, ens neguem a perpetuar l’oblit. Hi ha milers d’històries com la d’en Pepe. I com la d’en Mariano Moreno, l’avi de l’Andreu Buenafuente que va marxar a la guerra i mai més va tornar i que vam explicar al programa de TV3 Quanta Guerra! I n’hi ha mil, també, com la d’en Josep Ferrer, l’avi de l’Albert Om, que tampoc va tornar del front. I com la de l’àvia de la Natza Farré, que, mentre els homes es mataven al front, lluitava a la reraguarda per mantenir viva la vida. I n’hi ha mil com la del teu avi. O la teva àvia. I hem sentit mil cops: “Ja han passat molts anys. No cal furgar en el passat”. Emocionalment és, segurament, la postura més còmoda. I l’entenc. Entenc el dret individual de no voler remoure emocionalment l’estómac. A no voler mirar allò que pot arribar a ser molt dur. Però el que ens neguem a entendre molts nets i netes és la defensa política d’aquesta postura, que abanderen les dretes espanyoles. Investigar, documentar i aixecar cadàvers val calés. I saben, a més, que això els passa factura. I tenim l’arma més valuosa: no callar, furgar i explicar. Cridar en veu alta aquells fets dramàtics. I persistirem a recuperar la memòria i trencar el silenci. Com han fet els Castells en aquest extraordinari espectacle.

Tenim l'arma més valuosa: no callar, furgar i explicar. Cridar en veu alta aquells fets dramàtics. Persistirem

Papers de la guerra