El que es gasti de més en armes i tecnologies militars s’haurà de treure d’algunes partides, moltes de les quals generen capes de protecció social, sobretot a les classes més desafavorides

La màxima autoritat del Fons Monetari Internacional (FMI), la búlgara Kristalina Georgieva, va llançar un pronòstic pessimista en la prèvia de l’assemblea general de l’entitat que se celebra aquesta setmana a Washington, epicentre dels vents de crisi i incertesa que marquen el ritme dels temps en aquesta segona meitat de la segona dècada del segle. “Tots els camins condueixen a menys creixement i més inflació”, preconitza la portaveu d’una de les entitats econòmiques més influents a escala global. Georgieva llança aquesta alerta en una escalada bèl·lica en la qual hi ha el doble de conflictes que fa vint anys i en la qual, a més, les bombes i la seva onada expansiva ressonen cada vegada més a prop de l’acomodada societat occidental. A l’ombra d’aquest primer raonament se celebra una assemblea de l’FMI en la qual el clima de guerra centra una part més que rellevant en les anàlisis. Aquest context no és exactament desconegut perquè, lamentablement, la humanitat ha viscut infinitat de conflictes bèl·lics. Això permet fer paral·lelismes amb altres etapes en les quals han governat les tensions internacionals i, especialment, les que han afectat primeres matèries tan bàsiques com el petroli, el gas o els fertilitzants i també el transport de mercaderies. L’experiència apunta que, com era de preveure, les guerres no auguren res de bo. Per descomptat, no auguren res de bo en termes de costos humans i de destrucció. I tampoc no auguren res de bo en termes econòmics. L’FMI ja ha apuntat que els primers efectes econòmics són immediats. Les previsions de creixement global per a aquest any queden retallades. Però més enllà dels efectes immediats, apareix el risc que el rastre que deixa l’actual escalada sigui durador. Una vista enrere aporta semblances amb la crisi desencadenada als anys 70, quan la reducció de la producció de petroli i el consegüent augment de preu va provocar un col·lapse internacional. Fins i tot el director de l’Agència Internacional de l’Energia, el turc Fatih Birol, adverteix que els efectes de la situació actual pot ser pitjor que les crisis dels anys 73 i del 79 i, encara, la més recent, la de 2022, totes tres juntes. És cert que el món actual depèn menys del petroli que el dels anys 70, però també ho és que aquesta encara és una primera matèria essencial. Per tant, els paral·lelismes són tan inevitables com reflecteixen les opinions de Fatih Birol. Amb la crisi dels anys 70 va aparèixer en escena un concepte que, posteriorment, s’ha anat veient repetit: l’estagflació. Tècnicament, l’estagflació és un estancament de l’economia, un creixement baix, sumat a una inflació elevada. Quan el percentatge de creixement de la inflació està per sobre del percentatge de creixement del PIB, van mal dades. Si a això s’hi afegeix que els països estan molt més fortament endeutats que cinc dècades enrere, els mals encara són susceptibles d’agreujar-se. L’estagflació és un terreny de joc molt perillós. L’ortodòxia econòmica pateix un xoc. Quan l’economia no creix prou, la recepta és reduir els tipus d’interès per animar la despesa; si hi ha inflació, en canvi, és aconsellable apujar els tipus per evitar que una despesa massa animada encara contribueixi a augmentar els preus. En un escenari d’estagflació, les dues mesures es contraresten. Apujar els tipus perjudica el creixement econòmic. Reduir-los afecta els preus. En aquest xoc, els perjudicis són generals, però en paguen més les conseqüències les economies més febles. Tot el que s’ha apuntat fins ara contrasta amb l’alegria que està generant l’ànim inversor en el sector de la defensa. En els últims mesos, no hi ha dia que no apareguin als titulars econòmics operacions vinculades amb aquest sector amb grans i no tan grans empreses que busquen captar ni que siguin les engrunes dels compromisos dels països occidentals d’augmentar la despesa en armament i sistemes de guerra com a protagonistes. Tornen els temps de “si vis pacem para bellum” [“si vols pau, prepara la guerra”]. Una sentència que ja té més de 15 segles, perquè prové del final de l’imperi romà. En el joc de dissuasions actual, Europa ha corregut a abraçar-se a la retòrica bel·licista de l’altra banda de l’Atlàntic i ha acordat, a través de l’OTAN, incrementar els pressupostos de defensa dels països membres. Això significa més inversió, o millor dir-ne despesa. I, per afrontar-la, cal sumar nou endeutament al ja elevat endeutament actual. Aquest és el context en el qual les organitzacions empresarials catalanes estan exercint de lobby perquè una part significativa de les inversions arribin també a Catalunya. Agrupats sota un nou clúster anomenat Aeros, reclamen que un 20% de la despesa de l’Estat en defensa arribi al país. La petició és doblement discutible. Primer, perquè seria desitjable que el necessari desenvolupament del sector industrial depengués més de la mateixa iniciativa de les empreses i no tant de la despesa pública. I segon, perquè el país porta tant de temps desmantellant l’estructura industrial que voler-la recuperar a lloms de la despesa militar té tota l’aparença de començar la casa per la teulada. Finalment, un creixement de la despesa militar comportarà endeutament sobre endeutament, tindrà conseqüències en altres despeses dels estats. El que es gasti de més en armes i tecnologies militars s’haurà de treure d’algunes partides, moltes de les quals generen capes de protecció social, sobretot a les classes més desafavorides. Més efectes negatius sobre els perdedors habituals.

El que es gasti de més en armes i tecnologies militars s’haurà de treure d’algunes partides, moltes de les quals generen capes de protecció social, sobretot a les classes més desafavorides

‘Para bellum’