Mentre que milers de persones han quedat atrapades a l’Afganistan amb el risc de perdre-hi la vida, el govern britànic ha autoritzat el rescat de dos-cents gossos i gats abandonats

Ara que l’estiu ja cueja és un bon moment per fer un breu repàs a algunes de les paradoxes que ens ha deixat aquest temps de calor i de vacances, i que convé que no ens passin per alt. Primera: els Jocs Olímpics de Tòquio. La selecció femenina noruega d’handbol platja va ser multada amb 1.500 euros per la Federació Europea de Handbol per haver disputat un partit amb pantalons curts en lloc d’un biquini com estableix el reglament. Les nòrdiques consideren que la normativa que les obliga a portar una peça inferior que no pot tenir “més de deu centímetres als laterals” és sexista i s’hauria de modificar. Paradoxalment, l’atleta francès que va tombar intencionadament tota la filera d’ampolles d’aigua preparades per l’avituallament dels corredors de la Marató dels Jocs de Tòquio no va rebre cap penalització per aquest gest antiesportiu que es va fer viral a les xarxes socials i va indignar moltes persones. Mentre deixar l’adversari sense aigua surt de franc, lluitar conta el sexisme més ranci té preu. Segona: el certificat de la Covid-19. Itàlia i França són dos països europeus que durant l’estiu han imposat com a obligatòria la presentació del Certificat Covid Digital per poder entrar a bars, restaurants, cinemes, museus, recintes esportius, entre altres espais. A França les protestes ciutadanes no han parat de multiplicar-se davant d’aquesta mesura, perquè són molts els que consideren que aquesta exigència comporta una retallada de llibertats amb tics “dictatorials”, i produeix una segregació entre els vacunats que poden fer vida normal i els no vacunats. Paradoxalment, a Itàlia un jove de 22 anys, que pretén “ser original i diferent” s’ha tatuat al braç el codi QR de la seva pauta de vacunació per tal de fer més còmode la seva entrada als diferents espais. Mentre uns s’hi deixen la pell per intentar suprimir el codi QR de les seves vides, d’altres se l’imprimeixen orgullosament a la pell. Tercera: la retirada de les tropes americanes de l’Afganistan. L’evacuació a correcuita d’estrangers i col·laboradors afganesos a l’aeroport de Kabul ha estat una tragèdia. Des del dia 14 d’agost, dos dies abans de la caiguda de Kabul en mans dels talibans, fins al tancament de les operacions es calcula que s’han evacuat gairebé 100.000 persones, però milers han quedat atrapades a l’Afganistan amb el risc de perdre-hi la vida. Paradoxalment, el govern britànic, a petició d’un condecorat exsergent dels marines que va estar destinat a l’Afganistan, va autoritzar el rescat de dos-cents gossos i gats abandonats en el que s’ha anomenat operació “Arca de Noè”. Els animals van poder sortir de l’Afganistan en un Airbus A330. Mentre a milers d’afganesos que han col·laborat amb els exèrcits estrangers durant 20 anys no els ha estat possible sortir del país, i poden ser víctimes de les animalades dels talibans, dos-cents animals han tingut més sort a l’hora de trobar nou refugi. Les paradoxes sempre tenen un element inquietant perquè ens obliguen a pensar i sobretot a prendre posició davant dels fets: es pot multar unes jugadores per no voler exhibir el cos més del compte davant del públic? Quin és el criteri per penalitzar un gest antiesportiu? Es poden escapçar llibertats de la ciutadania en nom de la pandèmia? Quin és el valor de la vida humana? I el de la vida animal?

Mentre que milers de persones han quedat atrapades a l’Afganistan amb el risc de perdre-hi la vida, el govern britànic ha autoritzat el rescat de dos-cents gossos i gats abandonats

Paradoxes ètiques de l’estiu