Si escolteu bé, no pas a X o Twitter sinó al carrer, us adonareu de la societat on vivim, i que en realitat no estem tan lluny del trumpisme nord-americà

Cada any per Sant Esteve, tenim el costum familiar de pujar al veïnat de Sant Esteve de Vallespirans. L’indret té encara l’edifici de l’antiga escola on estudiaven els alumnes que vivien a les cases de pagès disseminades per les Llosses. Hi ha un petit turonet al cim del qual té una creu d’una de les missions religioses que es feien a mitjans del segle XX. A prop, un petit cementiri on veïns d’èpoques remotes –sense cap cartell d’impagament de la quota– hi reposen eternament, i just al costat, una església oriünda dels segles XII i XVIII, amb elements romànics i gòtics, on precisament l’endemà de Nadal se celebra una missa. Sovint les persones que hi assisteixen són les mateixes, això sí, un any més grans. Amb l’excusa de vigilar el gos, sempre aprofito per quedar-me a fora i fer una volta per aquell entorn, que a finals de desembre sol ser gris i rúfol, però on amb una mica de sort encara puc trobar algun fredeluc. Aquest any que no hi ha gos, m’hauré d’inventar alguna altra excusa per no entrar a ofici, ni que sigui per enllestir la lectura del llibre de torn d’Agatha Christie. Ara fa dues dècades llargues estava recolzat al peu de la creu de la Missió que hi ha al turonet, quan va arribar una altra persona que tampoc devia tenir ganes de sermons. Em va fotre la lectura enlaire, però vam tenir una conversa que ens va servir si més no per conèixer de quin peu calcem. L’home, que aleshores era regidor a l’Ajuntament de Ripoll, em va confessar que com a mi li agradaria una independència a la catalana, però en el seu cas, en forma de dictadura. Vaig pensar que tants caps, tants barrets, excepte alguns com el meu que ni amb un centenar de capells en tindria prou depenent del dia. Parar l’orella va bé per intentar entendre com són les coses en el nostre entorn més proper. A Ripoll, d’ençà d’allò del Bressol de Catalunya, hem anat perdent bous i esquelles i llençols en el decurs de la història. Acostumats a estar a la tercera o quarta fila del país, ens ha sobrevingut que de cop i volta es parli molt més de nosaltres, o que els plenaris de l’Ajuntament hagin passat de ser residuals fins i tot pels mateixos ripollesos a captar l’atenció de milers de persones d’arreu del país. Més enllà de la fressa que genera una alcaldia polèmica, cada vegada més sento gent que surt de l’armari i reconeix que “jo l’he votada” o que ho faran en el futur, mentre et diuen que parla bé i que diu coses que la resta de polítics no gosen. O bé justifiquen la política de l’equip de govern amb frases com “qui vulgui que el seu fill aprengui música que li pagui les classes” o “per una banda, li voten en contra els pressupostos i per l’altra, li demanen que es gasti el que no té”. Evidentment, també hi ha comentaris en sentit contrari, que l’apunten com una política reaccionària, que lamenten el tracte que fa de la immigració, o mesures com censurar cartells i la connivència exagerada amb els cossos policials. Xavier Rius Sant es preguntava a finals de setembre si Orriols desitja la moció de censura. Portem un any i mig de mandat, i la sensació un cop ha aterrat al Parlament català és que qui no desitja alliberar-la de la feina d’alcaldessa siguin els partits generalistes, que ja la veuen com un seriós rival en futures eleccions, sobretot per la capacitat oratòria i de fer anar l’aigua al seu molí. Si pareu l’orella, no pas a X o Twitter sinó al carrer, us adonareu de la societat on vivim, i que en realitat no estem tan lluny del trumpisme nord-americà. Ens plagui o ens fastiguegi, ignorar-ho no farà desaparèixer la variable de l’equació. Ni explicar el que sents a dir et converteix en còmplice.