Paraula tabú
Castigar, no. Sancionar, tampoc. Vetar, mai. Una cantarella que sempre ha sonat de fons, però que fa setmanes que ressona amb força a cada reunió. La darrera sonata va tenir lloc fa pocs dies, durant una reunió extraordinària que vaig haver de convocar amb tot l’equip per abordar les dinàmiques disruptives (i greus) que s’estaven donant en un dels nostres grups. Setanta-cinc minuts després de discutir i compartir opinions, direcció ens va aclarir que havíem de reconduir les conductes sense plantejar conseqüències si l’alumnat no complia amb els compromisos que es prenien per a la bona convivència. “Sense conseqüències?”, se’m va escapar (incrèdula), i encara em vaig atrevir a preguntar: “I com convencerem alumnes de 12 anys que han de millorar l’actitud i complir amb les normes, només amb l’argument que… així aprendran més a gust?”.
En aquesta línia restaurativa (com l’han anomenat), aquest segon trimestre totes les tutores de l’institut estem rebent una formació titulada “Enfocament restauratiu global”, impulsada pel Departament d’Educació. Aquest enfocament dibuixa “una escola amable” (pel que sembla, fins ara no ho érem) on “es fomenta la responsabilització, la no culpabilització i la reparació per sobre del càstig en la gestió dels conflictes”. I jo em pregunto: com aprendrà l’alumnat a responsabilitzar-se dels seus actes, si aquests no tenen conseqüències? Un dels objectius principals del currículum d’educació secundària obligatòria és facilitar la incorporació de les alumnes a la vida adulta i desenvolupar el seu aprenentatge al llarg de la vida. Així que, torno a preguntar: com facilitarem la incorporació de l’alumnat a la vida adulta, si no els ensenyem que a la vida adulta els nostres actes sempre tenen conseqüències? A l’adult que se salta un semàfor, el multen; al que no paga la llum, l’hi tallen; al que no treballa, l’acomiaden. Actes i conseqüències de la vida adulta.
Pel que m’expliquen, en el darrer consell escolar una família va compartir el seu descontentament cap a la decisió de l’equip docent de primer de (paraula tabú) algunes alumnes sense una de les sortides programades, després de la darrera incidència. Jo no hi era en aquell consell i no vull enviar a porgar fum a ningú. Però, de debò només Susana Quadrado (cal llegir-la a ella i a la seva Pedagogía chupiguay) i jo patim per l’entrada del nostre alumnat al món adult?No hi ha goig de gran durada. I goig és el que vam sentir molts en saber que el Departament d’Ensenyament preveu unes pràctiques al costat d’un professor en actiu per als aspirants a mestres i professors.
El projecte és interessant, i necessari. La decepció ve quan es diu que no anul·la el màster obligatori per poder exercir, ni ve acompanyat d’un altre pas absolutament urgent: canviar del tot l’orientació i la naturalesa d’aquest màster. (I ja no parlem del sistema d’oposicions.)
Com passava amb l’antic CAP, els continguts del màster estan enfocats sobretot a aprendre a servir les disposicions administratives del Departament i també a adquirir uns coneixements teòrics que són molt lluny del dia a dia. Quan professors en actiu el cursen s’exasperen per la seva inutilitat i el poc contacte amb la realitat de les aules.
Però no és només això. És sobradament coneguda la càrrega burocràtica que en aquest país tenen molts professionals (de l’educació, de la sanitat, de la cultura, d’equips d’investigació…). Aquesta anomalia, que les estructures polítiques i administratives imposen i accepten com a normal i necessària, ha passat a dominar les activitats dels professionals i entorpeix el seu treball, cosa que també afecta tota la població.