No cal tenir una bola de vidre per aventurar que els tipus d’interès seguiran pujant per ordre del Banc Central Europeu mentre que a l’Estat creix la maniobra de distracció de rebaixar impostos als més rics, com fan les comunitats del PP, quan el debat hauria de ser com crear dics de contenció per evitar que la desigualtat els desbordi

L’euro porta setmanes amb valoracions inferiors al dòlar. És una situació que no passava des de feia vint anys i aquesta evolució a la baixa té més transcendència que la que pugui aparentar. En el dia a dia, el consumidor europeu mitjà paga amb euros el que consumeix, però abans que els productes arribin a les lleixes dels supermercats o que el rebut de la hipoteca o del lloguer es converteixi, implacable cada principi de mes, en una anotació en negatiu en el compte d’estalvis hi ha un seguit de processos en els quals el que pot semblar un pur instrument d’intercanvi d’agents econòmics acaba afectant la cartera dels particulars. La persistent caiguda de la cotització de l’euro, que ha perdut més del 10% del seu valor respecte al dòlar des de començament d’any i ja està per sota de la paritat (en la qual un euro val el mateix que un dòlar), parteix dels factors que estan afectant l’economia en general. A la sortida de la pandèmia, amb tipus d’interès baixos i moltes necessitats de consum insatisfetes, va començar un increment de demanda que el sector productiu, encara convalescent de les dures mesures que es van aplicar amb confinaments generalitzats a gairebé tots els racons del món, no tenia capacitat per cobrir. Eren els temps de les crisis de subministrament, amb els semiconductors com a exemple més recorrent. Els productes s’encarien, al temps que també ho feien els costos energètics. La reserva federal dels Estats Units, que determina les polítiques monetàries en aquell país, ja va fer un primer pas apujant els tipus d’interès, mentre que a Europa encara s’estava avaluant si una acció del mateix tipus seria beneficiosa o perjudicial. Apujar els tipus d’interès alimenta els inversionistes, perquè tenen la perspectiva d’obtenir més recompensa. El dòlar s’enfortia, l’euro s’afeblia. Un creixement de la inflació com el que s’està produint a la Unió Europea hauria de tenir, com a mínim, el contrapunt d’un creixement econòmic en una quantia similar. Però de cap manera es pot afirmar que s’estigui en aquest context. Més aviat al contrari. Tot i que els indicadors apuntin a una contenció de l’indicador de preus per als propers mesos, l’expansió econòmica és molt més lenta, sobretot perquè la tensió que provoca la guerra a Ucraïna afecta de manera directa uns costos energètics que ja d’entrada eren molt elevats. Serà així mentre existeixi la dependència dels hidrocarburs russos. Venen temps de més augments dels tipus d’interès. I això afecta directament la cartera dels consumidors, perquè significa que la quota hipotecària o del lloguer, o la tarifa que haurà de pagar si contracta un crèdit, per citar exemples, serà més cara. Els temps del diner regalat queden enrere, qui sap si definitivament. Un euro afeblit té encara més conseqüències negatives. Els costos energètics, ja elevats d’entrada i en ascensió lliure per les dependències europees i les incerteses bèl·liques, generen encara un altre motiu de preocupació: en bona part, les transaccions de compra es fan en dòlars. Una depreciació de la moneda única significa que caldran més euros per pagar el petroli o el gas. I el que passa amb l’energia també es dona amb altres productes que ja no es fabriquen a Europa com a conseqüència de l’erroni diagnòstic en el passat que era bo deslocalitzar la producció. Les empreses importadores tindran més dificultats: o apugen els preus dels productes amb el risc que aquests siguin menys competitius, o els mantenen i posen en risc els beneficis i, més enllà, la mateixa supervivència i de l’empresa i els seus llocs de treball. Els factors negatius que s’entreveuen d’aquesta pèrdua de paritat entre l’euro (que tradicionalment havia tingut una cotització superior i ara està lleugerament per sota) i el dòlar difícilment arribaran a compensar els elements positius. Perquè en aquest cas, com en d’altres realitats econòmiques, també hi ha un costat positiu. Les empreses exportadores guanyen competitivitat. Produeixen en un euro més barat per vendre, posteriorment, en un dòlar més car. Cal fer memòria de quan es tenia una moneda pròpia; llavors, quan els vents econòmics bufaven desfavorables, els governs optaven per depreciar la moneda. Era un intent, precisament, que els productes d’exportació fossin més competitius i també de posar barreres a les importacions, de manera que es fomentaven també les compres internes. La situació actual hi té poc a veure. Amb preus energètics tan elevats i notables dependències en subministraments, l’increment de costos fàcilment es cruspirà el diferencial favorable d’un euro més assequible. El context assenyala que la inflació seguirà atacant per terra, mar i aire i que l’única salvació per a l’europeu mitjà, que seria un increment salarial, també comportaria un risc de perpetuar la tendència del creixement de preus. No cal tenir una bola de vidre per aventurar que els tipus d’interès seguiran pujant per ordre del Banc Central Europeu mentre que a l’Estat creix la maniobra de distracció de rebaixar impostos als més rics, com fan les comunitats del PP, quan el debat hauria de ser com crear dics de contenció per evitar que la desigualtat els desbordi. Mentre la moneda cau en la disparitat, en política guanya la disfunció. Mala peça al teler.

Paritats perdudes