Nanga Parbat vol dir muntanya despullada; els qui la van batejar deurien estar 'pillats', potser volien tirar-li els trastos, una muntanya nua, quina conya, no?

Deixeu-me que us conti que el 2004 vaig estar al Karakòrum, que per arribar-hi vaig viatjar per una de les pistes de muntanya més fabuloses i llegendàries, l’anomenada Karakorum Higway, la carretera transitada pels esplèndids camions multicolors, els tucs-tucs, i que seguint l’antiga ruta de la seda i el vell camí Hunza voreja grans rius, com l’Indus i el Gilgit, i uneix la ciutat pakistanesa de Rawalpindi amb la xinesa de Kashgar. Per la finestreta vaig veure aridesa i verdor, roques, grans geleres, torrents i pics de més de 8.000 metres. De temps en tenia, i duia una llibreta de viatge, i a mi m’agrada escriure, bé prou que ho sabeu, però tenia al cap la reflexió de Flaubert: “Si t’esforces a descriure-ho tot, a explicar-ho tot, et quedes buit”; i tenia, a més, molta son, que de nit, en aquell hotel de mala mort, no havia aclucat un ull. Potser per això vaig decidir passar el llapis i la llibreta a un tal Enric, que seia al meu costat, i que viatjava amb en Restitut, que li deia Tut; que cap dels dos no havia nascut... “Té, noi”, li vaig dir, “aquí tens tots els estris: la Moleskine, el llapis i la goma; explica’ls tu el que veus”. L’hi va agradar, la idea. Ell es posà a escriure i jo vaig torçar el coll, i el cap se m’aclofà en el vidre gelat de la finestreta. “Vaig flipat, anem a fondu per una carretera de guais, és un desfase total. Ens fotrem un hostiot i ens beurem tota l’aigua de l’Indus, que baixa cabrejat. Flirtegem sempre amb el riu, és brutal, hi ha uns gorgs que són una passada, i uns estimballs que em posen calentorro, de bona gana m’hi penjaria. En Tut dorm des de fa estona, és com si s’hagués fotut un canuto. Un pakistanès, que parla inglis, em diu que aquesta carretera té més de nou-cents quilòmetres, que ja són quilòmetres, tio. El xofer s’ha cansat de fotre-hi canya i ha aturat el tuc-tuc. El paio volia que llegíssim un escrit gravat en una roca, al peu de la carretera. En Tut segueix empiocat i no ha volgut baixar; “no em toquis els collons”, m’ha dit. Jo sí que ho he fet, i m’he acostat a la pedra: unes lletres de color vermell: Karakorum Higway, i a sota una nota també en inglis que m’ha molat. No tenia el llapis a les mans, el tinc al cap, l’escrit: quan els homes s’entossudeixen poden reduir la muntanya a pols...; o alguna cosa així, deia. Que tremendo, no?, Imagina’t, nano, muntanyes fetes pols, quina feinada; i més avall posava que durant onze anys, quinze mil pencaires, uns xinesos i els altres pakistanesos, havien tret del ventre de la muntanya més de vint-i-dos milions de metres cúbics de roques, com si fossin freixures, i no sé què de quatre-cent morts i més de mil ferits. Vaja, un macrofestival. Quina passada! En Tut ni s’ha mogut, és un pringat. Anem molt carregats, tenim el Nanga al cap, el novè dels cims del món. És una muntanya molt guapa. La meva Lonely planet; que duu molta matèria, diu que Nanga Parbat vol dir muntanya despullada; els qui la van batejar deurien estar pillats, potser volien tirar-li els trastos, una muntanya nua, quina conya, no? En Tut i jo anem calents. Volem escalar el Nanga a l’hivern, pel Diamir, la via que s’enfila pel vessant oest de la muntanya. Ospa santa!, el Nanga. Imagina’t, nano, escalarem una muntanya en pilotes, em vaig posant calentorro. El camió és un trasto, fot uns salts que et deixen esllomat; para, engega i torna a parar, i el camí és horrendo, i els pobles fan pena El camió és un trasto, fot uns salts que et deixen esllomat; para, engega i torna a parar, i el camí és horrendo, i els pobles fan pena; me’ls vaig apuntant, així el viatge no resulta tan plasta: Mansehra, Besham, Dasu, Sazin, Chilas... pobles i més pobles. En Tut ja és un altre, ja no fa cara de mono. Fins que el tuc-tuc s’ha aturat on l’aigua del riu dibuixa una volta. Baixem, veig la muntanya, un Nanga de conya, quina llum! És mereix un morreo dels de menjar-se-li la boca. Que bèstia tot plegat, estic embobat.” Vaig despertar amb una torticoli espantosa, els xicots ja no hi eren, l’Enric havia deixat la Moleskine al seient, amb la cinta ben posada, el llapis i la goma. No vaig saber què fer, si estripar les pàgines o guardar-les. Me les vaig quedar, que no m’agrada llençar res. Si no fos perquè les lletres hi eren pensaria que havia somiat. Què hi feien dos nois parlant xungo en un tuc-tuc que no anava a la discoteca? O és que per ventura un muntanyenc no pot parlar xungo? O és que per ventura la ficció no pot deixar de ser versemblant? I com que el món és petit, espereu 15 dies; que ens tornarem a veure, amb l’Enric.

Nanga Parbat vol dir muntanya despullada; els qui la van batejar deurien estar 'pillats', potser volien tirar-li els trastos, una muntanya nua, quina conya, no?

Parlant ‘xungo’ a l’altra ruta