Una llei espanyola em va obligar a fer les maletes i passar un parell de mesos de campament a Talarn. Allà havia de vestir un horrible uniforme de color caqui, un verd merda d’oca agermanat amb la ideologia dels militars

Els carrers del Ripollès, tal com m’imagino que deu passar amb els de la resta del país, cada vegada estan més plens de nens i adolescents que porten la samarreta del Reial Madrid o de la selecció espanyola. El primer cas encara el mig entenc, perquè hi ha edats o vides on necessites sentir-te guanyador d’una manera o altra, ni que sigui afiliant-te a aquells que acumulen copes de la manera que sigui. El segon m’és bastant més feixuc de processar, sobretot perquè tot just fa set anys els representants policials de l’Estat espanyol estaven atonyinant avis, iaies i persones desarmades, perquè volíem exercir un dret tan fonamental –excepte en estats repressors i feixistoides– com el de vot. I com que sempre hi ha algun indocumentat que considera que no cal barrejar esport i política, excepte quan el vent bufa en la seva direcció, doncs diria que sí, que en la vida, fins i tot en els detalls més ínfims, com pot ser tallar-se les ungles, absolutament tot és política. El vestuari de la gent pot fer mal d’ulls, però si són ells qui es posen la samarreta ridícula i no t’obliguen a dur-la tu, el problema el tenen ells. En canvi, hi va haver una època, a inicis de 1988, on va ser precisament la llei espanyola que em va obligar a fer les maletes i passar un parell de mesos de campament a Talarn, prèvia incorporació a l’assemblea local de la Creu Roja de Ripoll. Allà havia de vestir un horrible uniforme de color caqui, un verd merda d’oca agermanat amb la ideologia dels militars. Un dels sergents de l’acadèmia de sotsoficials que hi havia en aquell quarter del Pallars Jussà va amenaçar-nos en alguna ocasió de prendre mesures si no ens expressàvem “en español” després de sentir-nos a parlar entre nosaltres en català. Fins i tot ell se’n devia cardar vergonya de dir allò d’“en cristiano”. Últimament, és freqüent de trobar-me gent que viu des de fa temps a la comarca que em reclama, de forma vehement, que em dirigeixi a ells en castellà. Evidentment, m’hi nego perquè no crec que siguin individus inferiors com per no entendre’m, i de totes maneres penso que si mai ningú els parla en català és bastant improbable que l’aprenguin ni que visquin deu vides. I perquè la mala educació es combat sempre amb desobediència. I si convé, amb sedició, que es veu que encara fa més ràbia. Més o menys això va sentir el cantant José María Sanz, més conegut com a Loquillo, quan van fer-lo fora d’un taxi en exigir que el conductor li parlés en castellà. Tot i ser originari del barri barceloní del Clot, Loquillo ha estat un abanderat habitual de l’espanyolisme autòcton, amb més visceralitat encara arran del procés independentista. La seva biografia està plena de detalls que el posicionarien com una persona que abraça causes justes, tolerants i llibertàries, com l’enregistrament de la cançó Los ojos cerrados criticant les tortures que es cometien a l’Estat espanyol, avalat per Amnistia Internacional, o bé la participació en el documental Mujeres en pie de guerra, sobre lluitadores antifranquistes, que va dirigir la seva parella, Susana Koska. Però rere la façana, el maquillatge i les aparences hi ha l’individu real, el mateix del qual feliçment van aconseguir emancipar-se els Trogloditas. Una persona en línia amb el tarannà de la gauche divine, els pijos amb ínfules culturals que si grates mitja mica semblaven molt poc d’esquerres, i l’únic que presumptament els divinitzava era l’opulència i la fatxenderia. Si Catalunya és des de fa segles independent en alguna cosa és en l’idioma. Per això el català fa tanta ràbia en determinats sectors, fins i tot a casa nostra. Si el volen sotmetre i fer-lo desaparèixer, no serà amb la meva complicitat. Que es fotin.

Una llei espanyola em va obligar a fer les maletes i passar un parell de mesos de campament a Talarn. Allà havia de vestir un horrible uniforme de color caqui, un verd merda d’oca agermanat amb la ideologia dels militars

Parli com vulgui, faré el mateix