Pasqua
Si disposem de deu dies de vacances, sigui per la setmana santa, sigui per la de pasqua, és degut que Jesús va ressuscitar després de la seva passió, traslladada als nostres dies mitjançant el testimoni dels textos evangèlics, transmesos en el si de les Esglésies cristianes; uns relats que en aquestes dates ens encarreguem de tornar a visitar, sigui amb la lectura i escolta a la missa, sigui amb els oficis sagramentals com les processons, viacrucis i caramelles, sigui a través de la música, com la mateixa passió de sant Joan de Bach, sempre entranyable i corprenedora.
El dijous sant se celebra la institució del sant sopar, viscut en un ambient plenament jueu. Resulta molt probable que es tractés d’un séder, un àpat religiós servit normalment a les llars jueves entre els 15 i 16 del mes de nissan, commemorant la primera lluna plena de primavera; per tant, pivotant entre els mesos de març i abril. En aquestes dates doncs, començava la festa de pésakh, és a dir, de la pasqua, el pas del poble d’Israel de l’esclavatge d’Egipte a la llibertat a la terra promesa i, en el cas de Jesús, el pas de la mort a la vida: pasqua de resurrecció.
Fou així que Jesús tingué la idea genial de celebrar-ho amb els seus seguidors a Jerusalem, tal i com ho expliquen els mateixos evangelis. A diferència de la festa actual, la celebració del pésakh era molt senzilla, ja que consistia bàsicament en un sopar, on s’havia de sacrificar i rostir un xai, l’anyell de Déu, proporcionat per marcar amb la seva sang les llindes de les portes de les cases dels hebreus i assenyalar d’aquesta manera a l’àngel exterminador que no entrés a complir l’amenaça de matar els primogènits d’Egipte, tant d’homes com de bèsties.
No obstant, i pel que fa al banquet protagonitzat per Jesús i els seus deixebles, se sol representar gràficament i artística amb els comensals al voltant d’una gran taula, parada a la forma europea, per entendre’ns, amb estovalles, coberts i tota la pesca. Ara bé, resulta molt probable que ni tan sols hi hagués cap mena de taula, sinó que els participants s’estiraven a terra, posats com de costat, recolzant-se en el braç esquerre i compartint el menjar que posaven al mig. Aquest era l’estil de les trobades gastronòmiques de l’època del segle I, a l’igual que a la resta de zones dominades per l’Imperi Romà. Com a molt, hi podia haver una taula baixeta i petita per dipositar-hi els diversos mets, però per descomptat no hi hagué una gran taula parada com la que apareix als quadres de les cenes.
Tothom té al cap l’obra de Leonardo da Vinci, el qual es troba a la paret del refetor de l’antic convent de Santa Maria della Grazie de Milà, al nord d’Itàlia; fora de la ciutat de Florència, que és on es troben la majoria de les obres d’aquell geni del renaixement. Avui, per visitar la santa cena de Leonardo s’ha de reservar en línia si es té sort, perquè coincideixi amb la visita que hom pugui fer a Florència. No obstant aquella no és, ni molt menys l’obra en el seu estat original. En efecte, Da Vinci la va completar el 1498, però en menys de dues dècades va començar a escrostonar-se, degut que no era pròpiament un fresc, sinó que s’havia pintat sobre guix sec, per comoditat de l’artista. En conseqüència, es varen haver d’aplicar nombrosos esforços per restaurar-lo; així, actualment, les pinzellades originals de Leonardo resten amagades sota capes de pintura aplicades per d’altres persones.
La famosa pintura de finals del segle xv de Da Vinci potser arribar a ser la representació més popular del sopar pasqual de Jesús, però no és l’única, ni molt menys. De fet, n’existeixen innombrables representacions. Un altre artista italià, de reconegut renom, Giotto, va pintar la seva obra pràcticament dos-cents anys abans que Da Vinci, cap al 1305. Oi més, a casa nostra, sis-cents cinquanta anys després, en ple segle xx, Salvador Dalí ens va regalar la seva famosa pintura «El sagrament de l’últim sopar», recreant la de l’italià renaixentista i ambientada amb el rerefons de Port Lligat. El geni de l’Empordà la pintà en oli sobre una tela de 167×268 cm, que es conserva a Washington.
Per últim, abans de desitjar-vos bona pasqua i millor resurrecció, aquestes aportacions pròpies del cristianisme, adonem-nos que el mot català per anomenar l’àpat, prové del grec àgape, idioma amb què estan escrits els evangelis. L’àgape esdevé així la forma més alta de l’amor, el més subtil, autèntic, profund, generós i desinteressat entre aquells que es volen bé, més enllà de les fílies i l’eros enganyador. Si Crist ha vingut al món ha estat per mostrar a la humanitat l’àgape diví irreductible, superant els egoismes i crueltats. Bona pasqua!