Que els anys els jutgem bons o dolents sempre depèn de dues preguntes: per a què i per a qui

L’any resumit en l’abecedari. El suplement d'EL 9 NOU, que recull els principals fets noticiables del 2025, està construït a partir d’un rengle de lletres. Les lletres formen paraules i és amb paraules com els periodistes acabem explicant les notícies. L’any que hem acabat ha estat el del pas d’Aiguafreda a Osona, el de l’apagada elèctrica, el de la moguda pel tercer CAP de Vic, el de la febre d’Oques Grasses, el de la celebració dels cent concerts del KOK de Balenyà –aquests paios tenen molt mèrit– o el de la irrupció de la temuda pesta porcina. I, també, el d’una efemèride: la dels 20 anys de la grossa de Nadal que va deixar 510 milions d’euros a Vic el 2005 i que dues dècades després ha passat de llarg d’Osona per anar-se’n cap a Lleó, on, a la vista de l’embolic amb les paperetes venudes de més, segur que a hores d’ara es pregunten si realment va ser una sort haver tingut sort. I és que la sort i la mala sort estan separades per un fil molt prim. Per això que els anys, tant el vell que acomiadem com el nou que saludem, mereixin ser qualificats de bons o de dolents sempre depèn de dues preguntes: per a què i per a qui. I és que el 2026, encara que arribi disfressat de nou, té molts números per assemblar-se al vell. Les campanades són com un reset, però quan el sistema operatiu es reinicia a l’escriptori sol haver-hi les mateixes carpetes pendents de sempre: l’habitatge, la violència de gènere, la contaminació atmosfèrica o la bretxa salarial. Aquests són temes que, any rere any, es repeteixen a les pàgines d’EL 9 NOU. Com el del desdoblament de l’R-3, les cues a la rotonda de la Pascual o la gentada al Mercat Medieval. De tant en tant, també n’apareixen de nous. Com el del Pla de Barris, un projecte ressuscitat per la Generalitat –ja se n’havien fet convocatòries en l’època del tripartit– per posar al dia barris de ciutats de tot Catalunya. Vic hi invertirà 25 milions, dels quals el govern n’aportarà 15. Són números grossos per un projecte gruixut. L’urbanisme, encara que no ho sembli, és una manera de fer política social. Vic diuen –ho va dir una regidora de Junts en un ple– que és una ciutat rica, però dins de Vic hi ha moltes ciutats. Les estadístiques ajuden a explicar realitats, però també n’emmascaren d’altres. La de la desigualtat, que es cou a peu de carrer, n’és una. Existeix. I és una bomba de rellotgeria. La segregació urbana de la pobresa no és un accident, sinó una trampa. Perquè la pobresa, i malauradament n’hi ha de molts tipus (material, energètica, laboral, habitacional…), sempre acaba generant problemes. La política pot intentar solucionar els problemes o servir-se’n per fer-los més grossos. Aquesta és l’estratègia de la ultradreta, que aprofita la pobresa per teixir un fil indecent que vincula immigració amb delinqüència. Trencar aquest vincle, fals, és un repte democràtic. Per això és inquietant que s’hagi posat de moda la paraula multireincidència. Per si sola vol dir molt poca cosa, però porta munició oculta: és un eufemisme per assenyalar els col·lectius més desfavorits. Perquè als yuppis que roben mai se’ls considera multireincidents. Manuel Jabois, un periodista que sempre il·lumina, dies enrere recordava el cas d’un pijo que va robar el matalàs d’un hotel de cinc estrelles. Les càmeres de l’establiment el van gravar. Va ficar el matalàs al maleter del cotxe –era un Mercedes de 100.000 euros?–, però abans en va haver de treure els pals de golf. No li deien lladre, sinó cleptòman. Fins i tot el llenguatge fa diferències. Lladre és una paraula lletja. Per això la reservem pels pobres. Que solen ser els multireincidents. I la solució es busca en la seguretat ciutadana quan també s’hauria de cercar en la justícia social. Les desigualtats, que cada dia van a més, són un dels problemes seriosos d’un segle XXI que encadena crisi amb crisi. I les crisis, ja se sap, sempre les solen pagar els mateixos. Qui són els mateixos? Les persones que el president francès, Emmanuel Macron, inclou dins el concepte d’angle mort: un segment de la societat cada cop més ampli que guanya massa per rebre ajudes dignes i massa poc per viure amb dignitat. Això genera malestar social, desprestigi de les institucions i desconfiança en el futur. Recuperar-la, la confiança, és bàsic per avançar. Per això és imprescindible que la política pugui projectar optimisme. M’hi va fer pensar Lea Ypi, reconeguda acadèmica d’origen albanès, en un article a Expansión on recordava que el dictador Enver Hoxha per aquestes dates solia avisar que l’any nou seria més difícil que l’anterior, però més fàcil que el següent. Cultivava, i l’observació és meva, una mena de pessimisme preventiu. La realitat no funciona així. Les coses no van linealment a pitjor perquè sí. Funcionen a batzegades. Es produeixen retrocessos inesperats, però també se succeeixen avenços sobtats. La decadència inevitable és un mantra. Però útil: pot justificar retrocessos democràtics. Toca canviar la narrativa fatalista. Sempre cito una frase pintada en una paret a Bormujos, un poble prop de Sevilla, que deia: “El futur està escrit, però jo tinc Tipp-exx”. Amb l’any nou toca agafar-se aquí. I creure en les potencialitats d’una societat que funciona millor quan aborda de manera concertada reptes col·lectius. És veritat que els humans acabem generant molts problemes en aquest planeta, però també és cert que, quan ens hi posem, som molt bons resolent-los. Aquest Nadal, arran de la defunció de l’actor Celso Bugallo, he recuperat Los lunes al sol, pel·li magistral de Fernando León de Aranoa. En un passatge del film, Bugallo, en el paper d’Amador, un més dels obrers que ha quedat a l’atur, diu als seus companys al bar que la pregunta no és si nosaltres creiem en Déu, sinó si Déu creu en nosaltres. L’observació és vigent. Perquè nosaltres, els humans, sovint fem mèrits per decebre a tot déu. L’episodi de Badalona com a exponent. I Badalona no és un oasi. És un laboratori. El que passa allà pot passar aquí. Aquesta és la política que ve. I l’origen del conflicte, altra vegada, són les desigualtats. Un problema que presumiblement s’agreujarà amb la irrupció de la IA, amb impacte directe sobre les feines. Un savi com Genís Roca, que té la virtut d’explicar el que és difícil perquè s’entengui fàcil, ve a dir que si la feina la pot fer una eina, la perdrem; ara bé, si utilitzem l’eina per fer la feina, ens en beneficiarem. Ara, amb l’any nou, toca fer feina perquè tenim molts reptes i, com va dir una vegada l’escriptor Samuel Beckett –no confondre’l amb Gustavo Adolfo Bécquer–, hem de tornar-ho a intentar i, encara que ara tornem a fracassar, segur que fracassarem millor. Beckett no ho deia ben bé així ni segurament en aquest sentit, però aquí m’encaixava fer-li dir en aquests termes. Això també és innovar. Perquè, ara, o innovem, tots, o quedarem atrapats al mateix lloc. I l’any 2027 parlarem dels mateixos temes. Toca passar pàgina.

Que els anys els jutgem bons o dolents sempre depèn de dues preguntes: per a què i per a qui

Passar pàgina