Els aficionats a la música i el cine independent sovint hem de sentir algun carcamal que insinua que ho som per pedanteria, pel simple fet de voler ser diferents, o pitjor encara per esnobisme

El desengany i desafecció cap al gènere humà ja no l’experimento només quan veig camions carregats de porcs o altres animals de camí cap a l’escorxador, perquè teòricament déu o qui sigui els ha posat al món per estar al servei de les nostres papil·les gustatives. Tampoc pel fet que la gent voti el que vota, o perquè necessitin fer trenta quilòmetres corrent i després explicar-ho com si a la resta de conciutadans ens importés una merda la seva capacitat pulmonar. De la cerebral no cal que en parlem, no? La decepció més gran que m’he endut al cap dels anys és el grau immens de dependència que patim. L’esforç ha passat a convertir-se en un concepte llunyà i difuminat, perquè mentre tinguem on recolzar-nos no ens caldrà utilitzar-lo. Excepte per anar a fer la mitja marató, una cursa ultra de muntanya o pujar al cim del pic de l’eina de Ron Jeremy, és clar. Els aficionats a la música i el cine independent sovint hem de sentir algun carcamal que insinua que ho som per pedanteria, pel simple fet de voler ser diferents, o pitjor encara per esnobisme. I pot ser, eh, no dic pas que no. Però no sabeu pas com he gaudit de no haver vist cap pel·lícula de l’infecte James Cameron des del primer Terminator, o no tenir cap necessitat d’anar a concerts multitudinaris i inacabables de l’Springsteen. A més, recórrer viaranys que no han estat asfaltats pel Gran Germà global sempre és un plaer que sovint et proporciona orgasmes inesperats. Aquesta recerca de la independència pot semblar contradictòria amb la filosofia estoica que defensava precisament la indiferència cap als dolors externs i també els plaers, i alhora cercar l’austeritat en els desitjos. I segurament tot plegat va per aquí, sempre que tinguem en compte que Zenó de Cítion va viure als segles III i IV abans de Jesucrist, i per tant la seva realitat social era lleugerament diferent de la del XXI. Els detractors de la independència de Catalunya van arribar a dir bajanades com que Catalunya quedaria fora d’Europa quan en realitat volien dir de la Unió Europea, de l’espai Schengen o que no podríem utilitzar l’euro. I per subratllar els perills de voler fer la nostra, entitats financeres infectes com CaixaBank o BancSabadell, i moltes altres empreses que fan del llepaculisme el seu estatus vital, van endur-se la seu social fora del nostre país. I van guanyar, ni que sigui la partida de 2017. Els que hi estem perdent en aquesta voràgine de dependència som tots plegats. No només en política i en cultura, sinó en la vida. L’apagada va deixar-nos clar un cop més com en som de fràgils, de limitats, com necessitem cobertura, dades, megues, un endoll on connectar el mòbil, però sobretot electricitat per fer-ho possible. El dia que el gas no arribi a la canonada de casa, serà una catàstrofe. Excepte per a les classes més baixes, que encara van a buscar l’ampolla de butà i la passegen pel poble. És clar que a ells ningú els assenyalarà com a pedants o esnobs. Com a molt per diferents, en una suposada pobresa.

Els aficionats a la música i el cine independent sovint hem de sentir algun carcamal que insinua que ho som per pedanteria, pel simple fet de voler ser diferents, o pitjor encara per esnobisme

Passejadors del gas butà