És alliberar els sentits, deixar volar la ment. El passeig tranquil regala mirades generoses d’horitzons amplis, indueix a reflexions profundes, facilita converses pausades i és l’embrió, a voltes, de decisions meditades

La memòria de les vacances d’estiu té, per a moltes persones, un efecte balsàmic. Em refereixo, de manera particular, a totes aquelles que han escollit com a objectiu de lleure viatjar o romandre en indrets que excel·leixen pels seus espais naturals. De manera encara més precisa, penso en els que han triat el destí del seu viatge per gaudir de la natura. Sense reptar-la amb proeses sobrehumanes, ni utilitzar-la com a banc de proves de superació i rècords inaudits, ni com a mer decorat de fons per a selfies autocomplaents o com a excusa d’exposició competitiva a les xarxes socials. Posats a filar prim, tampoc ho dic referint-me als que tenen com a principal motiu d’elecció l’espectacularitat del lloc ni que aquest estigui ben posicionat en els rànquings dels temples naturals del món. Penso més aviat en els que tant sigui després de llargues travesses o d’estades a tocar de casa s’han amarat de natura gràcies a la pràctica d’una de les més velles i belles activitats humanes, el passeig. Perquè, com escrivia Robert Walser ara fa cent anys “al llarg d’una passejada bella i dilatada se m’acudeixen mil pensaments aprofitables i útils. Per a mi passejar no és tan sols saludable i bonic, sinó també profitós i útil. Una passejada (...) em proporciona diversió i joia; m’alleuja, em consola i m’alegra. Una passejada sempre és plena de fenòmens que val la pena veure i sentir” (La passejada, Flâneur, Barcelona 2017). Reflexions de profunda saviesa, més escaients que mai, en uns temps, els nostres, en què viatjar s’ha convertit en una cursa practicada massivament a velocitat vertiginosa. Paraules d’exquisida sensibilitat en una època en què el predomini del consum d’imatges efímeres esborra rabent les petges de la memòria. Perquè passejar és viure lentament. Recrear el paisatge sota la nostra mirada. Deixar petjada en la terra que trepitgem. Impregnar-se de les fragàncies de les plantes en flor i els arbres curulls de fruits. Escoltar l’aigua gèlida baixar rierols avall i el refilar agut del rossinyol. Espigolar, de les vores dels camins i enmig dels prats, les herbes, les flors i els fruits silvestres i notar-ne l’amarg, l’àcid i el dolç en genuïna expressió. Collir –més que no pas encara caçar− els primers bolets que estiu enllà són premonició de tardor. Passejar és alliberar els sentits, deixar volar la ment. El passeig tranquil regala mirades generoses d’horitzons amplis, indueix a reflexions profundes, facilita converses pausades i és l’embrió, a voltes, de decisions meditades. Com reblava la ploma fina de l’escriptor suís, “sense passejar i sense la contemplació de la natura que hi va aparellada, sense aquesta cerca tant deliciosa com instructiva, em sento perdut, i, de fet, n’estic.”