Pilarín Bayés i Roser Capdevila són dos pilars fonamentals de la nostra cultura i la nostra literatura

De l’esperpent a la meravella. Un dia de contrastos. D’un matí assolellat a una tarda de tempestes i calamarsa. D’escoltar la roda de premsa vergonyosa de Florentino Pérez a entrevistar dues donasses extraordinàries, les il·lustradores Pilarin Bayés i Roser Capdevila. Això era dimecres. I aquest dijous, encara tothom parla d’ell però jo prefereixo parlar d’elles. A tots ens ressona encara l’aplaudiment majúscul que van rebre a la Nit de les Lletres Catalanes. Òmnium Cultural les va homenatjar com a dues llegendes, dos pilars fonamentals de la nostra cultura i la nostra literatura. La catalana, sí. La que viu moments complicats i de certa angoixa però de la qual elles no es cansen de reivindicar-ne la força. Em van explicar que aquell dia d’entrada van pensar que, amb 85 i 87 anys, les havien situat massa lluny de l’escenari. Però quan van cridar-les es van adonar del perquè d’aquesta decisió. Perquè poguessin passar pel passadís central, entre les cadires, i rebre una ovació bestial del públic, dret i emocionat. La seva obra és descomunal. Van començar a dibuixar de ben petites aprofitant tots els papers que trobaven. Als marges dels diaris o darrere els sobres de propaganda mèdica que rebien el pare i l’avi de la Pilarin. Són filles de la postguerra i el paper anava escàs. I són filles d’una època en què el paper de la dona estava prefixat. Per això el seu dia a dia era amb “una mà dibuixant i l’altra remenant l’olla”. Però reconeixen que a casa els van acceptar la seva vocació. Que van ser unes afortunades. Tot i que la Roser va necessitar guillar-la de jove. Amb 17 anys va marxar a Suïssa perquè l’entorn era massa engabiat. Resar el rosari per tornar-hi, després. I diu que a Suïssa va aprendre que tenia un cap per pensar per ella mateixa. Que s’havia acabat creure. Reivindiquen el paper de la tradició d’il·lustradores femenines, com Lola Anglada. I demanen la creació d’un museu de la il·lustració en aquest país. “És una vergonya que no hi sigui.” I encara dibuixen. La Pilarin encara treballa. La Roser ja no pot per culpa de la vista però dibuixa tot el que li passa en un diari personal meravellós. Dibuixar per a elles és com respirar. I són revolucionàries perquè diuen que el temps passa molt ràpid, afortunadament. Perquè fer-se gran dona serenitat. I això permet que el record i la connexió amb els que estimes i ja no hi són hi és igual. Que et fan companyia encara que no hi siguin. Que des de la pau i l’estima, sempre els tens presents. Són extraordinàries i patrimoni d’aquest país, però haurien de ser patrimoni de la humanitat.

Pilarín Bayés i Roser Capdevila són dos pilars fonamentals de la nostra cultura i la nostra literatura

Patrimoni de la humanitat