La premsa de proximitat, la que és més a prop de casa, és la més difícil de fer

El juliol de 1971, el New York Times, el Washington Post i els principals diaris dels Estats Units d’Amèrica va prendre una decisió valenta a favor de la llibertat d’expressió, informant sobre els documents del Pentàgon i l’encobriment massiu de secrets per part del govern que havia tingut lloc durant quatre dècades i quatre presidències nord-americanes. Aquest és l’argument de The Post (Los archivos del Pentágono, en castellà), pel·lícula d’enguany dirigida per Steven Spielberg amb Tom Hanks i Meryl Streep. La premsa, el periodisme, és un gènere propi dintre del cinema, sent per mi Primera plana (1974) de Billy Wilder amb Jack Lemon i Walter Matthau la millor, incloent les recents Spotlight, L’ombra del poder, i la llegendària Tots els homes del president.

Però, pedanteria periodística i cinèfila a banda, hi ha una pel·li de periodistes que tinc ganes de veure: la d’un diari que havia de durar quatre setmanes i que ha durat 40 anys, i el que queda! Es tracta de la història d’EL 9 NOU, sí el diari que teniu a les mans. S’acaba d’estrenar a L’Atlàntida de Vic De quatre setmanes a 40 anys, i ha de ser un èxit, segur, com aquest periòdic. Nois, que van muntar un equip de futbol, tal com explica el mestre Ramon Besa, i anaven per Osona com els Set Magnífics. Escric això sense gaire voluntat de fer la pilota. Ans el contrari, ho faig sense poder guanyar-hi res, més enllà de poder quedar-me tranquil. Una publicació local amb vocació regional té tot el sentit del món, i si està feta amb ganes de transcendir la tasca de repetidor o de pregoner. I a Catalunya en tenim molts exemples, gràcies a Déu.

La premsa de proximitat, la que és més a prop de casa, és la més difícil de fer. Perquè a qui critiques te’l trobes a la cua de la carnisseria, perquè no hi ha portaveus oficials ni twitters, perquè només el periodista pot comprovar fil per randa una història. És per tot això, i per més, que és la millor pedrera periodística. I no hi posaré noms però a la premsa, televisió i ràdio d’àmbit nacionals n’està ben trufat de persones que provenen del món de la comunicació local, i també d’EL 9 NOU. El moment de l’audiovisual català, a tots els nivells, permet i demana que expliquem també com funciona el nostre món.

Hem vist sèries d’advocats, de metges, de periodistes, de policies… però de periodistes locals catalans? Encara no. Proposo que es faci amb atreviment. Hauria de ser en una redacció de Vic o de Granollers? No ho sé, però tampoc fem una cosa de mentida tipus Ventdelplà o Nord. No, no. Una redacció a Tortosa, Mollerussa o Figueres. Amb qüestions locals figurades o no, perquè seria valent seguir l’actualitat. Perquè sovint, potser massa sovint, és amb la ficció que entenem la realitat. Espero que De quatre setmanes a 40 anys agradi al màxim de gent possible, des de la Llagosta a Molló, però sobretot més enllà: allà on es vulgui periodisme intel·ligent.