Pels descosits
Fa un any, el 28 de novembre de 2019, el president de la Cambra de Barcelona, Joan Canadell; el síndic de greuges, Rafael Ribó, i diversos alcaldes van viatjar des de la plaça de Catalunya fins a Vic en tren. El motiu del viatge fou reivindicar de nou les millores d’infraestructures a Rodalies que evitarien retards, avaries i reclamar un cop més la doble via. Van sortir amb retard i van arribar amb més retard. Segons Canadell, la línia 3 la utilitzen 27.000 persones diàries per motius laborals i estudiantils i podria arribar als 100.000 usuaris si funcionés degudament, i, com va dir Ribó, el viatge de Barcelona a Vic “hauria de durar mitja hora com a màxim, per complir els estàndards europeus”. D’acord. Mitja hora? Estàndards europeus? La socialista Mercè Sala, presidenta de Renfe (1991-1995), el 17 de maig de 1993 a Vic va prometre una freqüència de trens Vic-Barcelona cada mitja hora: fa 27 anys. En aquell moment ja havíem aconseguit que abandonés la idea de tancar la línia, una línia internacional! Ep, el primer intent de clausurar aquesta línia internacional va sortir d’un Consell de Ministres del PSOE de febrer de 1984!
Una de les meves primeres gestions com a diputat l’any 1984 fou la d’acompanyar una delegació d’alcaldes d’Osona a Barcelona per plantejar un seguit de reivindicacions per a la millora, seguretat, rapidesa, atenció als usuaris (ús de la llengua catalana, vagons nous, seients no estripats)… del tren. Des de llavors les gestions no van parar, o sol o juntament amb els alcaldes d’Osona, el Ripollès i la Cerdanya, els diputats Frederic Martínez i Josep Moliner, la Cambra de Comerç de Vic (en especial Joan Pallarès i Pere Roquet), la Intersectorial del Ripollès (de manera molt destacada Joan Vilalta, i també Eudald Castells i Joan Sirvent), els de Net i Bonic (amb Amós Miguélez), l’ajut constant de CCOO de Ripoll i més tard l’activisme d’entitats com la Coordinadora d’Usuaris de Renfe Puigcerdà-Barcelona, Renfe, espavila’t (amb l’exalcalde de Folgueroles Carles Baronet al davant). Gestions tant a Renfe Barcelona com a Madrid, i també a París i en altres poblacions franceses i occitanes, singularment a Tolosa del Llenguadoc, en alguna ocasió dins el marc de l’Euroregió Catalunya, Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus amb el diputat Eudald Casadesús, de Ripoll.
He recordat que Mercè Sala defensava el 1993 mitja hora de viatge Vic-Barcelona. Doncs el 2005 en una comissió del Congrés en compareixença dels presidents de Renfe i d’Adif, i a preguntes del diputat de CiU Josep Jané, el president de Renfe mentí amb la promesa que, gràcies a les millores previstes, la freqüència de trens Vic-Barcelona seria de 10 o 15 minuts! Apa.
A partir del 2000, amb el PP, el gobierno va agafar un altre caire gràcies al nou secretari d’estat d’Infraestructures, Albert Vilalta, antic conseller de Medi Ambient de la Generalitat, que havia inaugurat la primera depuradora de Vic: segons em va informar, el projecte de desdoblament entre Barcelona i Vic estava aprovat en dos trams, Montcada-La Garriga i Centelles-Vic: “El Congost és molt més complicat i hauria d’esperar, però és un tram curt i relativament fàcil de combinar pels trens”.
Entre 2002 i 2003 vam aconseguir que el ministre Álvarez Cascos s’interessés per la situació de la línia 3, insostenible: “Interrupcions del servei, estacions semiabandonades, trams viaris obsolets, escassa puntualitat, lentitud, desinformació…”, segons la resolució que vaig preparar per al Consell Comarcal el març de 2003. I va convocar una àmplia delegació al Congrés de representants d’Osona, el Ripollès i la Cerdanya, en la qual precisà: mesures de xoc puntuals, actuacions urgents detallades per valor d’uns 73,5 milions d’euros, possible programació d’inversions per al període 2003-2007, i va acollir la nostra proposta de creació d’una comissió de seguiment dels acords. És més, va assegurar que ens tornaria a convocar a Puigcerdà, i així fou el 22 de juny, quan va lliurar el Plan Global de Actuaciones en la línea Barcelona-Vic-Puigcerdà, dins el Plan de Infraestructuras del Transporte (PIT) 2000-2007. Les millores previstes apostaven per un viatge Vic-Barcelona en 65 minuts en lloc dels 80 habituals i amb un tren cada 15 minuts! Més seriós que els seus predecessors. Complí i fins i tot les noves travesses permeten la circulació de trens d’ample europeu. Va plegar perquè les mentides d’Aznar pels atemptats gihadistes de Madrid de 2004 van donar el triomf a ZP.
Pel setembre de 2006 el tripartit va difondre un preprojecte de desdoblament fins a Vic: era el de l’època d’Albert Vilalta. Arribaren a Osona tot de televisions perquè els osonencs lloéssim la seva bondat, que vaig encarregar-me de desemmascarar davant una periodista desconcertada de TVE: vaig mostrar l’anterior projecte més barat i mai no executat i vaig exigir doble via fins a Torelló, vaig criticar l’estat de la línia, la lenta velocitat dels trens (com al segle XIX), els retards, la inseguretat… En acabar, la periodista reconegué que havia coincidit del tot amb la plataforma Renfe, espavila’t.
Com puntualitzava EL 9 NOU (16-4-12), el gobierno havia anunciat el 2008 el compromís de desdoblar la línia fins a Vic per import de 690 milions d’euros, dels quals el 2009 el pressupost incloïa tan sols 8,2 milions; el 2010, només 6,6; el 2011, 4,1, i el 2012, res. Per postres, l’agost d’aquell 2012 l’estació de Balenyà va registrar 14 avaries en dos mesos! I hi afegeixo: incidències l’any 2014 a la línia: 488 (!). Anys després Presència (5-2-17) va dedicar un rigorós estudi a les rodalies de Catalunya (“Rodalies a mig gas”), del qual transcric algunes dades comparatives amb Madrid: “Inversions durant el període 2008-2015: quilòmetres nous a Madrid = 115, a Barcelona = 25; quadruplicacions de via a Madrid = 66 km, a Barcelona = 0”. Vull fer notar que la via única és un problema, perquè cada vegada que s’hi produeix una avaria o un retard s’origina un coll d’ampolla que repercuteix a tota la xarxa. Doncs bé, Barcelona té 80 quilòmetres de trams amb via única, mentre que a Madrid només n’hi ha 28.
I ara, desembre de 2020, compareix el ministre Ábalos a Barcelona i proclama un nou Pla de rodalies (2020-2030) en 10 anys amb una inversió de 6.345,92 milions d’euros. Abans que ell, el 2017, M. Rajoy n’havia promès 4.000 en 8 anys (2017-2025), després dels 4.000 de ZP per a 2008-2015. On són els milions? Menteixen pels descosits. Però sempre troben qui encara els aplaudeix.