Per la cara
Centre neuràlgic de les reunions familiars més apassionades, els estius al Ripollès continuen essent la meva flaca. Enlloc les converses s’enceten amb tanta fluïdesa, enlloc arriben a cotes tan altes de creativitat. Des dels debats de primer ordre sobre la situació política actual, fins a les discussions més anodines sobre si a la cuina hi havia hagut o no una arcada, són totes impagables. Val a dir que sempre acaben bé, perquè l’acalorament n’és la salsa, i les alineacions en dos o més bàndols que es produeixen a l’hora de reomplir els buits d’informació donen la mesura de l’enginy de cadascú a l’hora de fer passar bou per bèstia grossa.
Perquè desenganyem-nos, no solament la intel·ligència artificial s’inventa allò que no sap. El cervell humà també ho fa. Però si bé la IA, quan l’enxampes en un error i l’hi retreus, sol demanar-te disculpes i atorgar-te la raó sense que li hagis de fer cap tesi doctoral, massa sovint l’ésser humà, en lloc de reconèixer que s’ha deixat dur per les aparences, defensa la seva posició patèticament fins al darrer alè. L’altre dia em preguntaven “Te la creus, tu, la IA?” I jo vaig contestar: “Quan he comprovat que l’encerta, sí!” Amb això, essent aquest el tercer article en el qual en faig esment, m’ho faig venir bé per fer un acte de contricció relativa. Ara com ara, amb les seves limitacions actuals, la considero una eina útil si ens prenem la molèstia de verificar-ne el contingut. Els experts assenyalen que cal ser prudents, però que en el futur ens oferirà grans sorpreses.
Que no ens pugin tant els fums al cap, doncs, amb la superioritat absoluta del cervell humà! Ara mateix, només llegint el títol d’aquest article, segur que el vostre cervell emocional ja us diu amb aquella veueta tan convincent que té: “Ja ho sé, ja ho sé, ja ho sé! Aquest article va de…” I omple els puntets d’allò que manifestament desconeix, perquè encara no us n’he dit res. Ho fa subjectivament (esbiaixadament, per tant) amb allò que té més a mà (el que l’amoïna ara mateix, l’últim tema de conversa que ha sentit, o simplement generalitza la qüestió de “la barra” imperant en molts àmbits fent al·lusió a l’expressió “per la face”). Ospa, tu! Ara mateix m’adono que acabo de fer el mateix, jo! He caigut en la meva pròpia trampa i ja em sembla que sento les veus d’un(e)s quant(e)s lector(e)s retraient-m’ho a través del paper o de la pantalla. “I tu què carai saps què m’ha dit el meu cervell emocional a mi, eh?” Touché!
Fet i fet, la realitat continua essent inabastable, així és que com més eines tinguem a mà per mirar d’entendre-la, i prendre les decisions més ben informades, millor. Sempre que en prioritzem l’ús a la funció en la qual són més eficients, tant si són naturals com artificials, serà a fi de bé. Des dels anys setanta la biologia ens ensenya que amb l’evolució, l’ésser humà no va descartar els cervells d’etapes evolutives anteriors: el reptilià (el més bàsic), el mamífer (l’emocional) i l’“humà” (el racional). Potser hi acabarem afegint la IA, ja n’anirem parlant.
Encara recordo en Sebastià Serrano (lingüista i matemàtic) a la facultat, i anys després des de la televisió, recordant-nos que “som els descendents dels qui van tenir por”. Esplaiant-se més o menys en el fet segons el context en què ho impartia, venia a dir-nos que, si haguéssim hagut d’esperar a saber del cert a quina espècia animal o vegetal pertanyia la massa esfilagarsada de tons taronja, marrons i grocs que avançava cap a nosaltres, en un altíssim nombre dels casos la bèstia ferotge se’ns hauria menjat. Que sort d’aquells nostres avantpassats que havien fet cas del “Mama, pooor!” (el senyal d’alarma del cervell emocional) per córrer a enfilar-se dalt de l’arbre més proper i salvar la pell, perquè altrament no haurien tingut descendents i no seríem aquí. Això, però, no convertia el cervell emocional (ni cap altre) en una eina infal·lible, ni de bon tros! Però quan l’errava, els enfilats en tenien prou de baixar esglaonadament de l’arbre i esclafir una riallada col·lectiva per com havien estat tots plegats de gallines. Consensuada ja la conveniència de no bandejar els avisos dels cervells més primitius, amb la recomanació de confirmar-los sempre que es pugui mitjançant el cervell racional, tancaré la llarguíssima introducció per avançar-vos a què em referia exactament amb el títol. Parlava de “per la cara” en sentit literal, una manera com una altra de dir “per l’aparença física de la persona”. Amb això, el tema del qual us vull parlar comença ja a treure el nas, i per això us demanaré que doneu un cop d’ull a la meva foto.
Si no sabéssiu que soc d’aquí, d’on diríeu que soc? La pregunta no és sobrera. Val a dir que, com que fa anys que tinc la dèria de defensar les llengües minoritzades, m’han preguntat en diverses ocasions si era bretona, gal·lesa o occitana. En els dos primers casos m’ha passat després d’haver intervingut en algun acte. En el tercer, em va passar abans que ni tan sols hagués badat boca. Era al costat d’una professora occitana que és especialment morena de pell i té els cabells foscos. Algú la cercava sense haver-la vist mai en persona i, per ajudar-l’hi, li van dir: “És allà!” assenyalant cap a la nostra direcció. I és clar, la persona en qüestió va pensar que, si l’una de les dues venia de l’altra banda dels Pirineus, l’occitana havia de ser la de pell i cabells més clars. Si se’ns hagués acostat a preguntar quina de les dues era, li hauria estalviat un petit enuig a la meva col·lega.
El cas més curiós, però, em va passar fa molts anys a Berlín, i aquesta vegada em va tocar el rebre a mi. Érem al 1989 i jo feia un curs d’alemany becat a la ciutat dividida. Amb menys arrugues que a la foto de dalt, era la mateixa rosseta d’ulls verd-jade. El meu aspecte físic em descartava, doncs, com l’espanyola típica. El que no m’hauria imaginat mai era que em posessin l’etiqueta de “polonesa” (“polaca”, jo???” Fa riure, oi?). A l’Institut Goethe (deixeu-me dir l’entitat que m’acollia), m’ho solien preguntar i jo repetia: “Nein. Aus Barcelona [els deia per situar-los]. Katalanisch [els informava]”. Al carrer, però, la gent no sol demanar-te d’on ets. I aquella seva percepció errònia que jo no tenia l’ocasió de desmentir –situem-nos en el moment i el context històric– tenia un impacte negatiu important en el meu dia a dia.
Si era polonesa, volia dir que manifestament no era la filla d’uns expats amb calés llargs. O bé era una mena de “renegada” (una ciutadana de Polònia sense papers que s’havia escapolit del país natal en comptes de lluitar pel seu “alliberament”), o bé era una “buscavides” (algú que havia aconseguit trobar arrels germàniques a la nissaga per poder reclamar drets de sang i viure a les costelles dels contribuents de l’Alemanya Federal. Embolica que fa fort!
La percepció dels cervells emocionals d’una bona part dels alemanys de l’època cap a la meva persona m’etiquetava alternativament com a “renegada”, “aprofitada” o directament “pobra”, o totes tres alhora. I d’allà era fàcil fer el salt a la de “potencial delinqüent” en la qual podia convertir-me en qualsevol moment. Mentre em movia amb els col·legues de l’Institut tot rutllava, però quan anava sola em vaig començar a adonar que els dependents d’algunes botigues em “vigilaven”. Vaig mantenir la sospita per a mi sense comentar-la fins que un dia una companya de classe azerbaidjanesa es va queixar del mateix. Ens havien etiquetat i discriminat a totes dues “per la cara”.
I ara permeteu-me de fer un salt fins a l’aquí i l’avui. Només per situar les coses. Us imagineu què pot ser que abans d’obrir la boca el vostre interlocutor, que no us coneix personalment, no té ni idea d’on proveniu, de quina formació teniu, de què hi heu vingut a fer, de quants dígits té el vostre compte corrent, us adjudiqui per la cara una etiqueta que no us escau i, a més, té un impacte negatiu sobre la vostra vida? M’estic ficant en un jardí, en soc conscient. Val a dir que no en culpo ni als “etiquetadors” ni als “etiquetats”, perquè tots dos grups humans ens movem per la necessitat de decidir com interactuar amb les informacions parcials de l’altre que tenim. Tan sols intento invertir per uns moments les perspectives i que ens posem els uns a la pell dels altres per tal d’adonar-nos que cap de les dues posicions no és fàcil. Confio que això no em convertirà en heretge als ulls de ningú.
Per centrar-nos en una única comunitat i en un únic aspecte, ara que el meló encetat ja suqueja, personalment considero que la millor manera d’abordar la situació actual de la llengua catalana en relació als llatinoamericans és la que assenyalen veus com la d’Albano-Dante Fachín. Ell, com a argentí catalanoparlant compromès, encara el tema amb coratge. Primer, desemmascarant l’estat com a veritable agent lingüicida, determinat a “esborrar la llengua catalana de la faç de la terra”. Després, sense deixar de picar la cresta a les successives administracions catalanes que no han fet prou bé la feina, fa una crida a la seva comunitat d’origen per tal que se sumin a la tasca d’assegurar-ne la supervivència. El darrer vídeo no té pèrdua. La multiplicació de les visualitzacions dels de “latinos pel català” a TikTok, més directes, completarien la tasca.
Com que soc optimista de mena, vull pensar que la crida triomfarà i s’encomanarà (customitzada) a d’altres col·lectius de nouvinguts. Que les futures generacions veuran per la cara en els descendents dels ciutadans procedents d’altres ètnies i d’altres cultures a “aquells sense els quals la llengua catalana no hauria sobreviscut al segle XXI”. Perquè, parafrasejant Salvador Espriu, “salvades la nostra llengua i la nostra història”, els immigrants a qui l’estat “minoritzador” pretenia utilitzar com a agents sense sou per fer-li la feina bruta, s’hauran posat al costat dels minoritzats, de la mateixa manera que ho varen fer “molts dels emigrants i dels descendents d’emigrants catalans, valencians, mallorquins i menorquins a l’Amèrica del segle XVIII” en molts dels països d’origen d’aquests primers, liderant revoltes o component els himnes de les seves repúbliques un cop independitzades de la metròpoli. Fet i fet, que es farà justícia. I que l’adjectiu “poètica” acompanyarà bellament un substantiu tan digne.