Per la dignitat del president Pujol
Que l’Audiència Nacional hagi ordenat examinar l’estat del president Pujol, una persona de 95 anys amb problemes de salut i marcadors d’Alzheimer, de qui fins i tot els mateixos forenses del tribunal han dictaminat que no està capacitat per declarar ni defensar-se, i encara menys anar fins a Madrid no és casual, és la necessitat d’una fotografia i mantenir un relat incriminatori contra qui fou president de la Generalitat de Catalunya durant 23 anys, símbol del nacionalisme català.
Per molt que ara el jutge vulgui al·legar l’edatisme com a motiu per fer desplaçar al president Pujol, els fets demostren el contrari, quan amb altres polítics de diferents partits s’ha tingut una actitud molt diferent i condescendent, com podria ser el cas d’Eduardo Zaplana, que va sortir de la presó l’any 2024 per problemes de salut, o fins i tot, els casos de Begoña Gómez i Mariano Rajoy, que van poder entrar a declarar amb cotxe per esquivar les càmeres i el judici paral·lel dels mitjans.
Les diferències són més que evidents, però encaren pesen més si tenim en compte que el president Pujol té 95 anys i evidents problemes de salut, que reconeixen els mateixos forenses i que s’han pogut veure recentment, en algunes aparicions públiques on caminava amb dificultat i li costava mantenir una conversa de forma fluida o entenedora, i per això aquest tràmit processal és més que evitable i fins i tot, condemnable.
El mateix president Illa va deixar clar aquest Sant Jordi que Pujol l’havia trucat per excusar-se d’anar a un acte al Vendrell per problemes de salut, per la qual cosa resulta més que evident que no és prudent desplaçar-se fins a Madrid per un judici d’aquesta entitat, fins al punt que el mateix Salvador Illa es mostrava en contra d’aquesta situació, mantenint la dignitat institucional d’un president de la Generalitat cap a un predecessor en el càrrec.
No en va, el president Pujol és també un símbol del catalanisme polític, la persona que durant 23 anys va liderar el govern de Catalunya, pel que costa deslligar-ne el càrrec de president, de la seva obra de govern, del seu espai electoral i de la mateixa Generalitat de Catalunya, del mateix judici i la seva declaració, la qual cosa ja tenien clar els que van iniciar aquest procediment i ara, els que el fan desplaçar a Madrid a declarar, on, a banda d’un fet humiliant contra una persona d’edat avançada, també es pot llegir com un atac a la dignitat institucional catalana.
No en va, la causa judicial contra els Pujol no només ha patit un greu retard, sinó que hem vist diversos fets molt difícils d’entendre que van relacionades directament amb les conegudes “clavegueres de l’estat”, que també han estat a l’ordre del dia en el judici del cas Kitchen i totes les informacions que arriben sobre com es va provocar la caiguda de Banca Privada d’Andorra, fets molt greus que serien una qüestió d’estat en qualsevol país, però que en aquest no provocaran ni canvis ni el més petit debat parlamentari.
La causa contra el president Pujol no es podria entendre sense el procés d’independència i la policia patriòtica, fins al punt que, resulta incomprensible, un suposat assalt al furgó policial que el novembre del 2021 transportava material informàtic i telèfons que havien estat confiscats per ordre judicial a membres de la família Pujol, un fet inexplicable i de poc ressò, però que exemplifica clarament el que ha estat aquest cas.
Des de la confessió de la deixa a Andorra de l’any 2014 fins a l’actualitat, en l’àmbit judicial ni ha recaigut cap sentència, ni tampoc s’han exhibit proves de càrrec reals, basant-se bàsicament en documents no signats de la policia patriòtica, declaracions esbiaixades de persones amb interessos com Victoria Álvarez, però el que sí que ha existit ha estat un judici paral·lel, contundent i persecutori contra una figura política, sense la qual l’actual Catalunya no es podria entendre.
El dret penal exigeix proves, fets consumats i culpa indubtable, que fins al dia d’avui no ha aparegut, però en paral·lel el judici dels mitjans contra la figura del president Pujol ha estat d’una cruesa que costa de veure, utilitzant aquests fets per tacar tot el procés d’independència i forçant, al final de Convergència, el pal de paller sobre què havia pivotat el catalanisme polític i central del país.
Deixant de banda la futura sentència, que caldrà veure i analitzar amb calma, els mancava la fotografia del president Pujol cap a l’Audiència Nacional, una imatge que per humanitat no, que caldria veure, igual que no s’han vist altres líders o els seus familiars passant per aquestes situacions i entrant de forma discreta, pel que costa pensar que sigui casual.
Veient les últimes aparicions del president Pujol i la reacció de la ciutadania, un cop s’ha esvaït la nebulosa que s’havia instal·lat sobre el cas els últims anys i veure la poca consistència de la causa, existeix una voluntat social de rehabilitat, una figura i un llegat sense les quals no es podria entendre la Catalunya actual, que van imperar des del final del franquisme fins a la Catalunya moderna, amb institucions fortes i referents, enfocades al país, a la llengua i a una forma de fer i una economia que havia mostrat la seva millor cara.
No en va, avui Catalunya disposa d’institucions clau com Mossos, l’Institut Català de la Salut, TV3 o d’una escola en català pel llegat del president Pujol, de qui després d’una dècada d’ostracisme i atacs va afirmar voler-se defensar i de qui la mateixa ciutadania vol rehabilitar.
El judici i els temps passaran, i serà llavors quan una societat madura, honesta i valenta haurà de posar el president Pujol al lloc que li correspon, lluny d’aquestes humiliacions i com a un president clau que va articular la Generalitat de Catalunya i totes les institucions per crear un verdader autogovern per Catalunya.