Ja ho aniràs veient. Vivim en una societat, Maria, que ens empeny a l'individualisme, la mediocritat i la uniformitat de pensament i d'acció, on la felicitat es confon amb l'abundància material

De tan tradicionals vam fer la revolució i enmig d’un estol de Paules, Clàudies, Martines i Aines et vam anomenar Maria. D’aquell dimecres fred i plujós demà farà exactament vuit anys. Quina fortuna ha sigut poder redescobrir i repensar el món a través dels teus ulls i que difícil és fugir dels tòpics de la maternitat (que si la revolució hormonal, que si l’amor incondicional, que si la intensitat...) per descriure cada un d’aquests dies. “Aquesta nit he tingut aventures als ulls”, ens explicaves de bon matí i de ben petita després d’una nit de somnis. La vida, així de bonica i així de fàcil, dins del teu cap. Dins del meu a vegades jugava a imaginar-te al cap d’uns anys: Com series? Quins gestos et definirien? De què parlaríem? Quina relació tindríem? No eren expectatives sinó més aviat curiositat i també nervis, per què negar-ho. De tenir-te allà davant, tan fràgil, tan vulnerable, tan petita, i sentir-nos-en absolutament i únicament responsables. De tenir la sensació que per molts llibres que llegíssim sobre el tema, per molts cursos preparatoris, per molts consells caçats aquí i allà, per voluntat pròpia o per insistència d’altres, mai estaríem prou capacitats. Vuit anys després, però, l’evidència és que la cosa no ha anat gens malament i t’has convertit en una nena llesta, sensible, extremadament observadora i creativa, que rumia i dona voltes a tot i que estima molt i es fa estimar. I quina sorpresa, també, per part nostra, poder-nos anar descobrint inesperadament en algun dels teus gustos, dels teus gestos o, tot el contrari, admirar-nos de pensaments i habilitats que només et pertanyen a tu. Que nosaltres hi som, però fins a un cert punt. Que també hem d’aprendre que ja de ben petita tu fas el teu propi camí. I amb l’alegria dels anys viscuts i feliços, les pors que també treuen el cap. Les meves, sobretot. La por de no saber trobar l’equilibri tan necessari entre, d’una banda, estar present i ajudar-te en tot el que calgui i, de l’altra, convertir-te en una persona autònoma, independent, capaç de fer-se valer i de fer-se respectar. De trobar un terme mitjà entre l’“ha anat com ha anat” dels nostres avis i pares al control rigorós i la sobreprotecció que hi ha actualment per part de moltes famílies. La por també, d’altra banda, d’encomanar-te temors innecessaris i ferides pròpies que no et pertoquen: les motxilles que arrosseguem tots plegats i que en lloc d’encongir-les a vegades fem més grans. I la por al patiment gratuït, a la mala fe dels altres, que també n’hi ha i molta. De no poder-te salvar de tot. Ja ho aniràs veient. Vivim en una societat, Maria, que ens empeny a l’individualisme, la mediocritat i la uniformitat de pensament i d’acció, on la felicitat es confon amb l’abundància material i es menysté el pensament crític i profund. On amb saber quatre coses i sentir tocar campanes ja n’hi ha prou. Fuig de tot això. L’escriptora anglesa Jeanette Winterson explica, amb molt de sentit de l’humor (i sort en té), que quan amb 16 anys li va confessar a la seva mare que estava enamorada d’una noia, aquesta, la mare, que era bastant especial, li va respondre: “Per què ser feliç quan podries ser normal?”. Winterson ho va tenir clar i, de seguida que va poder, va tocar el dos de casa per refugiar-se als braços de la noia i, sobretot, dels llibres. El que vull dir-te és que busquis la felicitat allà on sigui, però lluny d’aquells que et volen petita. Que les aventures als ulls et durin per molts anys més i que nosaltres les puguem viure al teu costat. Demà en fas 8. Bufa fort, bonica. El món t’està esperant.

Ja ho aniràs veient. Vivim en una societat, Maria, que ens empeny a l'individualisme, la mediocritat i la uniformitat de pensament i d'acció, on la felicitat es confon amb l'abundància material

Per moltes aventures als ulls