La dècada dels 40 m’està ensenyant que no és que no fes les coses bé, sinó que les feia com jo creia millor i que, malgrat això, les coses poden sortir malament. I les persones marxen. I les malalties arriben. I la mort arriba també. I que els fills es fan grans i prenen decisions que no sempre t’agraden i que la gent pot ser mesquina i miserable i egoista i egocèntrica i dolenta

Aquest diumenge faig 43 anys. Normalment m’aboco als aniversaris amb alegria, però a aquest hi arribo una mica cansada. M’he vist en unes fotos de fa quatre anys, quan encara no superava la barrera del 4, i m’hi he vist pletòrica. Lluny de com em veig ara. Una amiga, a l’arribar als 40, em va dir que començava la meva millor època, que els 40 eren la dècada. Perdó: La Dècada. Ara que ja he fet els dos anys de prova gratuïta, m’aniria bé que, abans d’abonar-me definitivament a la dècada aquesta dels 40, em permetessin desdir-me’n i tornar als 30 i escaig, quan em sentia imparable. Ho sentia de pura inconsciència, és així. Em sentia llestíssima i experimentadíssima de pura estupidesa i creia, oh i tant, que, en general, feia les coses molt i molt bé i que era espectacular. Dos anys de la dècada dels 40, 24 mesos de res i m’adono que no tenia ni p**a idea de la vida i que imparable no hi ha ningú. Ni llestíssim ni experimentadíssim ni espectacular. I que, mira, tots anem fent amb el que tenim i el que podem i la vida, aquesta sí, imparable i alliçonadora, sempre té coses per ensenyar-te. Amb 39, amb 43 i amb 80. La dècada dels 40 m’està ensenyant que no és que no fes les coses bé, sinó que les feia com jo creia millor i que, malgrat això, les coses poden sortir malament. I les persones marxen. I les malalties arriben. I la mort arriba també. I que els fills es fan grans i prenen decisions que no sempre t’agraden i que la gent pot ser mesquina i miserable i egoista i egocèntrica i dolenta. Sí. Dolenta també. I que els punts de vista sempre van tenyits d’ulleres mal posades. I que la veritat no existeix. Aquella Marina de les fotos de fa quatre anys no n’estic pas segura que sigui jo. Es creia invencible i l’han vençut. Es creia imparable i l’han aturat. Es creia... i ja no. Ja no creu en gairebé res. I ara que me la miro li diria, amb aquest roibos a les mans en lloc de la copa de vi negre que ella prendria, que arribaran els 43 i que no sempre tindrà forces per a tot i per a tothom però que la majoria de dies, sí. I que no passa res, que el cos li començarà a fer mal a llocs estranys però que començarà a nedar i això li encantarà. Que tindrà lesions i algun ensurt, però que donarà guerra molts anys i que –en això no he canviat encara– continuarà agraint el seu cos imperfecte que l’aguanta cada dia i li permet experimentar la vida de tantes maneres diferents. Que no és invencible i que no passa res. Que en la derrota es veu la gent increïble que hi és de debò. Els que saben aguantar llàgrimes, no només bromes. Els que curen. Que no és imparable i que no passa res i que quan s’aturi veurà que el món continua i això és meravellós perquè vol dir que no és cosa seva fer funcionar el món i treure’s aquesta responsabilitat és l’hòstia. I li diria que llegirà molt. Moltíssim. Que ha de descobrir tantes autores interessants! I que segur que encara ha d’escriure la seva novel·la que la durà a l’èxit dels escriptors catalans perquè, mira, 43 i l’èxit segueix sense arribar. I li diria que no, que el sentit de l’humor no el perdrà. Ni l’amor d’aquells que val tant la pena estimar. I que arribarà als 43 i no sentirà una joia infinita, com en altres anys, però que cada dia hi ha alguna alegria i que hi ha mar i sol i migdiades i lletres i teatre i somriures còmplices encara. I que hi ha, sí, menys inconsciència d’una mateixa i del món i, per tant, més veritat i més bellesa. I que la dècada aquesta que ha de ser la millor de la vida d’una dona i tal està sent, com a mínim, interessant. I després li faré l’ullet i li diré: “Per molts anys. Per moltes dècades, si us plau.”