Catalunya està perdent oportunitats. Les empreses no troben treballadors, els treballadors cobren salaris baixos i molta gent no troba feina. Milers de joves amb formació marxen a l’estranger. Alguna cosa estem fent molt malament com a país

Una incoherència: atur elevat i manca de mÀ d’obra Fa uns dies, l’economista Xavier Sala i Martín va visitar el Ripollès per fer-hi una xerrada. Durant la visita del mediàtic professor, els empresaris ripollesos van compartir els seus neguits, especialment la dificultat de trobar personal, un tema recorrent en totes les intervencions públiques d’empresaris catalans en els mitjans de comunicació. La manca de mà d’obra afecta tant les feines especialitzades que requereixen formació com les més bàsiques. Alhora, les taxes d’atur continuen sent les més altes d’Europa (8,5% a Catalunya i 12% a Espanya), especialment entre els més joves de 16 a 24 anys (21%) i els majors de 50 anys. L’ economia del nostre país està plena de contradiccions i incoherències. Un fenòmen complex per múltiples causes Les raons dels desequilibris en el mercat de treball són diverses. Per una part, hi ha una gran massa de la població activa que compta amb poca formació. Aquí estan inclosos una part important dels immigrants. Per l’altra, hi ha una part dels potencials treballadors amb una formació universitària que no s’ajusta a les necessitats del mercat. Com a tercera causa hi ha l’escassetat de perfils professionals qualificats (per exemple informàtics, enginyers, etc.) necessaris per implementar processos de digitalització i automatització. Com a quarta causa, amb un pes important, tenim la resistència dels empresaris a contractar joves amb formació però sense experiència i a majors de cinquanta anys. A això hi podem afegir que els salaris baixos desincentiven la incorporació al món laboral, especialment en els casos de famílies amb fills: el sou mínim (1.080 euros bruts mensuals) no sempre compensa els costos addicionals d’una llar d’infants o el cost de transport per anar a treballar fora de la població de residència. Els tòpics són falsos: els catalans no som uns vividors Una de les explicacions clàssiques per explicar la dificultat de trobar treballadors malgrat les altes taxes d’atur és que som un país de vividors, que prefereixen anar tirant gràcies als subsidis i les feinetes cobrades sense factura en lloc de treballar a canvi d’un sou. Aquesta explicació no es pot donar per vàlida si tenim en compte que el 64% dels aturats no cobra cap subsidi i que cada vegada més gent està disposada a marxar a l’estranger per treballar. Segons un estudi de la Fundació BBVA, l’any passat 426.000 espanyols van emigrar, una part important en edat de treballar i amb bona formació. Això representa una gran pèrdua en capital humà per al país. Les minses subvencions públiques que es donen s’han vist seriosament reduïdes pels efectes de la inflació. Alhora, cada vegada és més difícil treballar sense contracte o sense fer factura. Malgrat tot, aquesta va ser l’explicació que alguns empresaris ripollesos van donar a Sala i Martín per justificar la manca de mà d’obra que pateixen. En aquest cas, parlaven concretament dels immigrants, que segons ells prefereixen malviure dels subsidis que no pas aventurar-se al món laboral, arriscant-se a perdre unes subvencions que la burocràcia dels serveis socials els ha dificultat d’aconseguir. Sala i Martín va compartir la versió dels empresaris ripollesos en el programa de ràdio a RAC1 on col·labora habitualment. Una productivitat del treball igual o superior a la de la resta d’Europa Davant de la manca de treballadors, seria lògic que els empresaris oferissin sous més alts. Aquesta és una norma bàsica del capitalisme: quan un recurs és escàs, el seu preu puja. Tanmateix això no està passant. Aquí es quan entra en joc un altre mite que cal rebatre: els treballadors catalans reben sous baixos perquè són menys productius que els treballadors d’altres països d’Europa. Si penseu això, us recomano que visiteu algun restaurant d’Holanda, Dinamarca, Suècia o Suïssa, països on els cambrers tenen sous molt més alts que a Catalunya, i veureu la parsimònia amb què atenen els clients. Qualsevol cambrer de Lloret, Barcelona, Manresa, Ripoll o Olost dona deu voltes als cambrers de la resta d’Europa, però cobra molt menys. El mateix podríem dir de molts altres sectors professionals: llauners, pintors, soldadors, torners, mecànics, farmacèutics, advocats, etc. És a dir, els treballadors catalans són igual o més productius que els de la resta d’Europa i, per tant, no és just que cobrin molt menys, i tampoc és sostenible a llarg termini que les empreses catalanes intentin competir a base de sous baixos. Cal un nou model productiu enfocat en la creació de valor afegit, basat en la innovació i l’eficiència, que permeti a les empreses pagar sous més alts. Millores salarials: la capacitat de negociació és la clau Els empresaris tenen marge per millorar els sous reals, encara que sigui lleugerament, però això no està passant: el poder adquisitiu dels treballadors catalans fa anys que està estancat o en regressió. Per entendre per què, hem de tenir present que els salaris no són fruit només de la demanda per part dels empresaris i de la productivitat dels treballadors. Hi ha una tercera variable amb un paper molt important: la capacitat de negociació dels treballadors. En aquest sentit, els treballadors han perdut pistonada en les darreres dècades, especialment d’ençà de la crisi financera del 2008. En canvi, els empresaris han mantingut intacta la seva influència. En territoris amb poques empreses, com Osona o el Ripollès, és molt fàcil que els empresaris es posin d’acord per limitar el sou dels treballadors, per molt productius que siguin. Altres factors que han minat el poder de negociació dels treballadors han estat la feblesa dels sindicats, l’externalització i subcontractació de moltes tasques (treball temporal amb ETT i cooperatives de treball) i la limitada disposició dels treballadors per treballar lluny de casa. L’arribada d’immigració disposada a treballar per sous més baixos i pitjors condicions laborals només ha afectat alguns sectors concrets com la construcció o la indústria càrnia. Llavors, l’única opció que els queda als treballadors locals que volen millors condicions és emigrar, però aquesta és una opció molt costosa i arriscada per a la gent amb família: cal parlar idiomes, cal trobar un lloc on viure, cal refer tot el cercle d’amistats, cal buscar escola per als fills, etc. Què fa els països més productius? L’exemple de Dinamarca La productivitat és un concepte important que té un gran impacte en la competitivitat dels països i en el benestar de les persones. Per poder visualitzar el que implica, simplement hem de donar un cop d’ull a una dada macroeconòmica bàsica com el PIB. L’any 2021 els catalans vam generar un PIB anual valorat en 245.000 milions d’euros. En el mateix període Dinamarca va produir béns i serveis per valor de 405.000 milions d’euros. Això vol dir que durant l’any 2021 els 7,7 milions de catalans i els 5,8 milions de danesos es van aixecar cada matí ben d’hora i van treballar de valent, però el dia 31 de desembre d’aquell any els danesos havien produït béns i serveis amb gairebé el doble de valor. Vol dir això que els danesos són més treballadors que els catalans? No, el que vol dir és que els danesos dediquen el temps a fer coses de més valor o que fan algunes coses de forma més eficient. Dinamarca és una potència en l’àmbit farmacèutic gràcies a empreses com Novo Nordisk, que dona feina a gairebé 50.000 persones i té una capitalització borsària de més de 400.000 milions d’euros. És a dir, el valor d’una sola empresa és superior al de tot el PIB del país. A Catalunya no tenim empreses d’aquestes dimensions. Però Dinamarca també compta amb grans multinacionals en sectors de baixa tecnologia, com ara el fabricant de joguines de plàstic Lego, la naviliera Maersk o la cervesera Carlsberg. També és un referent mundial en la producció d’aliments com ara la carn de porc. Fins i tot en aquestes activitats de baixa tecnologia demostren una gran eficiència. Com a exemple, podem donar una dada numèrica. De mitjana, els ramaders danesos aconsegueixen que les seves truges criïn anualment 33,3 garrins i en molts casos la xifra supera els 40 garrins. Una xifra molt més alta que la dels seus competidors d’altres països com els Estats Units o el Regne Unit. A Catalunya, on també tenim un sector porcí molt potent, només les granges més productives assoleixen xifres properes als 38 garrins per truja i any. Petites diferències com aquesta fan que els productors de carn de porc de Dinamarca puguin competir en els mercats internacionals oferint millors condicions laborals als treballadors de les seves granges i escorxadors, malgrat patir una competència ferotge de països veïns com Alemanya o Polònia, amb unes condicions laborals similars a les espanyoles. Quina conclusió en podem treure? Que la productivitat i competitivitat d’un país depenen més de la visió a llarg termini, l’estratègia i capacitat de gestió dels empresaris i de les polítiques públiques que no pas de l’esforç diari dels treballadors. Per molt que la gent treballi amb la màxima dedicació, si els empresaris només inverteixen en sectors com l’immobiliari, el turisme (per exemple, hotels low cost) o en indústries de baix valor afegit, la productivitat del país no millorarà. Cal que les empreses apostin per productes amb valor afegit, renovin la maquinària i millorin constantment els processos de fabricació per ser més eficients. El sector públic tambe juga un paper important en la gestió d’infraestructures bàsiques per a l’economia: ports, aeroports, carreteres, ferrocarrils, universitats, etc. Les autoritats públiques no poden continuar malgastant els diners dels nostres impostos en patrocinis a la tauromàquia, línies de tren d’alta velocitat que no tenen passatgers o empreses públiques deficitàries gestionades amb criteris polítics. El mercat laboral del Ripollès Tornant al cas concret del Ripollès, cal dir que els seus empresaris han demostrat històricament un gran dinamisme empresarial i una aposta clara per la tecnologia, la indústria i la formació tècnica. La Fundació Eduard Soler és un exemple per a tot el país. Hi ha, però, certes disfuncions en el mercat laboral de la comarca que no ajuden les empreses privades a cobrir les seves necessitats. Un cas flagrant és el de l’empresa Comforsa, propietat 100% de la Generalitat, que es dedica a forjar peces d’acer per al sector de l’automoció. Es tracta d’una de les empreses més grans del Ripollès, que dona feina a gairebé 400 persones, moltes amb un perfil tècnic. Està localitzada en un lloc poc adient: una empresa que importa grans volums de matèria primera afegint poc marge i que exporta més del 90% de la producció hauria d’estar situada a prop d’un port i no pas a les portes del Pirineu. Sempre ha arrossegat problemes econòmics i de gestió, en part per decisions de caire polític. La principal raó que han donat històricament els partits polítics per mantenir la propietat pública d’una empresa deficitària com Comforsa és crear ocupació en una comarca econòmicament deprimida com el Ripollès, però resulta que el problema segons els empresaris ripollesos no és la manca d’oportunitats laborals, sinó tot el contrari: hi ha més feina que treballadors. Catalunya està perdent oportunitats. Les empreses no troben treballadors, els treballadors cobren salaris baixos i molta gent no troba feina. Milers de joves amb formació marxen a l’estranger. Alguna cosa estem fent molt malament com a país. Si no canviem d’estratègia i comencem a posar seny, deixant d’invertir en turisme de baixa qualitat i en el sector immobiliari i dedicant més recursos a R&D i infraestructures productives, potser un dia el tren del futur ens haurà passat definitivament.

Catalunya està perdent oportunitats. Les empreses no troben treballadors, els treballadors cobren salaris baixos i molta gent no troba feina. Milers de joves amb formació marxen a l’estranger. Alguna cosa estem fent molt malament com a país

Per què les empreses no troben treballadors i els treballadors no troben feina?