Vivim en una societat en què és compatible que una persona pugui trobar aixopluc en la fe alhora que una altra pugui trobar-lo a través de la raó o, fins i tot, n’hi hagi d’escèptiques en tot

En qualsevol tertúlia improvisada o no d’amics i coneguts és habitual que sempre hi hagi qui defensi tenir un moment per baixar de la cinta transportadora, que és la vida que ens ha tocat viure i que va a una velocitat molt alta, per reduir la marxa i tenir estones per reflexionar, amb calma, trobar-se amb un mateix i trobar la part bonica, agradable i captivadora que tots els altres tenen i que l’enlluernament de la societat materialista en què vivim no ens permet descobrir. En aquesta mateixa trobada, de seguida surt algú que explica que ell ja ho ha fet i que ha trobat l’estona per córrer, caminar, anar amb bicicleta, fer ioga, quedar amb els amics, llegir, etc. Fins aquí, tot habitual. L’altre dia, però, una persona en una d’aquestes trobades va confessar, mai millor dit, que ella el que fa, per abstreure’s de la bogeria del dia a dia, és anar a missa a l’església del seu poble. No hi va cada setmana, potser, però sí que hi va sempre que pot. Diu que allà hi troba pau, tranquil·litat i una estona de reflexió. Que li agrada escoltar els textos que s’hi llegeixen i la interpretació (sermó) que en fa el mossèn fugint de la literalitat i aplicant-ho als temps actuals. Ara bé, perquè això funcioni hi fa molt el mossèn o l’oficiant de la cerimònia, evidentment. Aquesta proposta va causar sensació en la concurrència i el Sr. Silenci es va fer present i protagonista per uns moments! En les entrevistes fetes a persones de carrer, peons de la ciutadania, que no tenen cap responsabilitat política, social, cultural, esportiva... hi acostuma a haver una pregunta de l’estil següent: “Quan va ser l’última vegada que vas anar a missa?”. I també és habitual que es contesti quelcom semblant a “Hi vaig anar no fa gaire a un enterrament”, podent canviar la paraula “enterrament” per qualsevol altra com pot ser “casament” o “bateig”. És a dir, la fotografia sociològica de la nostra societat podria ser que la gent només va a missa per obligació, ja sigui perquè n’és el subjecte protagonista, ja sigui perquè hi ha relacions de parentiu, afinitat o amistat amb els protagonistes de l’acte que s’hi celebra. Si no és així, pel que es desprèn d’aquestes entrevistes, la gent no hi va gaire, a missa. De totes maneres, també es pot comprovar simplement anant un dia de missa ordinària qualsevol per veure que la concurrència no és massiva o que no hi ha empentes per assistir-hi, almenys en les esglésies de poble en general, d’Osona en particular. No només sembla que hi ha crisi de concurrència sinó que també n’hi ha de mossens i s’ha de recórrer a sacerdots d’altres llocs perquè es passi el cap de setmana oficiant missa a diferents parròquies més o menys properes per donar servei a tot arreu. I pensar que no fa pas gaire temps que s’ensenyava que el primer dels cinc manaments de la Santa Mare Església, catòlica, era anar a missa i oir-la tota sencera (de principi a fi) tots els diumenges i festes de guardar, manament tan sagrat que incomplir-lo per voluntat pròpia era considerat pecat mortal! Amb aquestes circumstàncies, qui era el valent que no hi anava? Per sort, els temps han canviat. Ara qui vulgui anar a missa hi va i qui prefereixi fer una altra activitat que la faci. I ningú no ha de tenir cap càrrec de consciència per fer una cosa o l’altra. Vivim en una societat en què és compatible que una persona pugui trobar aixopluc en la fe alhora que una altra pugui trobar-lo a través de la raó o, fins i tot, n’hi hagi d’escèptiques en tot. Tot, però, amb respecte total. Si més no és el que hauria de ser. La manera triada per cadascú per tenir uns moments de reflexió, per examinar-se interiorment, de buscar o trobar sentit a la seva vida no és l’important. El que està bé és fer-ho. I fer-ho anant a missa és una altra opció, tan vàlida com qualsevol altra. Per què no? I el Sr. Silenci va marxar tan discret com havia vingut.