Esperem que el déu Júpiter ens perdoni per haver convertit el seu dia en sinònim de paella

Us heu preguntat mai per què les setmanes tenen set dies? O per què els dies de la setmana es diuen com es diuen? A vegades, el que ens és més quotidià és el que ens resulta més desconegut. Per començar, els historiadors diuen que els antics sentien fascinació pel número 7. En l’hinduisme, per exemple, el déu sol anava en un carro de set cavalls i els nuvis, durant el casament, fan set voltes al voltant d’un foc sagrat. A l’antic testament, Déu va crear el món en sis dies i va descansar el setè. A l’antic Egipte, el 7 era venerat com a número de la sort i es diu que és per aquesta raó per la qual la Gran Piràmide de Meidum (la segona més antiga d’Egipte) es va construir originalment amb set esglaons, per honorar el cel. Per què aquesta recurrència del número 7? Hi ha diverses teories al respecte, però la més estesa és que l’origen es trobaria en el fet que set eren els planetes que els antics veien en el cel: el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn. En un món farcit de mites, aquests astres celestes es van erigir en el centre del cosmos conegut, en garants de la pervivència de l’espècie humana i, en última instància, en déus a qui sol·licitar socors en cas de perill. Sembla que és per aquest motiu pel qual la setmana es va agrupar en conjunts de set i d’aquí també provindria el nom de cada dia: dilluns en honor a la Lluna, dimarts en honor a Mart (el déu de la guerra), dimecres seria per Mercuri (el missatger dels déus), dijous per Júpiter (el déu més poderós de la mitologia romana: senyor del cel i dels fenòmens atmosfèrics), divendres vindria de Venus (la deessa de l’amor i la bellesa), dissabte seria un homenatge a Saturn (el pare de Júpiter) i diumenge estaria dedicat al Sol. Fa vertigen intentar posar-se a la pell dels ancestres que van decidir posar nom a una cosa tan etèria com el temps. I encara en fa més voler recular més en el temps i intentar imaginar una societat en el qual el temps era un continu sense inici ni final, en què cada dia només podia ser avui, en què potser amb prou feines devien saber distingir les concepcions de l’ahir i del demà. Us imagineu un món en què els dilluns no existissin? Significaria no haver de començar la setmana laboral ni tornar a l’escola? Implicaria poder-se quedar a casa sense obligacions ni exàmens? Podríem passar-nos el dia asseguts davant de la tele o de la pantalla del mòbil o de la consola? O submergir-nos en la lectura i devorar desenes de llibres? O tancar-nos a la cuina per provar tota mena de receptes? O tindríem la possibilitat de penjar-nos la motxilla a l’esquena i sortir a caminar sense rumb, seguint només les indicacions del nostre cor? Tindríem la vida d’un gat, sempre feliç, sense cap preocupació? O, per contra, no tenir dilluns significaria tampoc no tenir diumenges i l’efecte seria just l’oposat? Sempre treballant, sempre estudiant, sempre atabalats sense ni un petit respir? Sigui com sigui, de la mateixa manera que fa vertigen intentar imaginar el primer humà a qui se li va ocórrer que els dijous estarien dedicats al déu Júpiter, també en fa constatar que el nom ha perviscut al llarg dels segles i que encara avui, més de 2.000 anys més tard, continuem rendint tribut a aquesta antiga divinitat. Esperem que el déu Júpiter ens perdoni per haver convertit el seu dia en sinònim de paella (o potser, sense ser-ne conscients, a l’antic déu romà, conegut per ser un gran delectador dels plaers mundans, és el millor homenatge que li podríem haver fet). PD. Per celebrar l’inici del nou any, he decidit iniciar una sèrie de set textos inspirats en el número 7. Espero que ens porti a tots bona fortuna. Bon cap de setmana i bon 2026!

Esperem que el déu Júpiter ens perdoni per haver convertit el seu dia en sinònim de paella

Per què una setmana té set dies?