No podem esperar que una persona emmalalteixi per començar a cuidar-la

Va ser un honor haver estat convidat a participar, el passat divendres 9 d’octubre, en la jornada de salut mental celebrada al Palau de la Generalitat i presidida pel president de la Generalitat de Catalunya, Salvador Illa, en qualitat de director adjunt de la Càtedra de Salut Mental de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i la Fundació Althaia.

A més, va ser un plaer poder compartir aquesta cerimònia amb la meva mestra i amiga Mercè Generó, acompanyada de Montse Blasco. Més enllà de l’acte institucional, va ser una trobada especialment significativa amb una persona que és, per a mi, un referent professional i, sobretot, humà.

Durant la jornada es van compartir les línies mestres i els principals reptes de la salut mental al nostre país. Una de les idees centrals és que la salut mental no és únicament una responsabilitat dels serveis sanitaris, sinó un repte col·lectiu. Com a societat, hem de crear les condicions perquè les persones puguin trobar sentit a les seves vides, establir vincles significatius, sentir-se part d’una comunitat i desenvolupar projectes vitals amb esperança.

Aquesta perspectiva inspira el treball que desenvolupem des de la Càtedra de Salut Mental de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya i la Fundació Althaia, creada l’any 2015. La nostra activitat s’orienta a generar coneixement, formar professionals, impulsar la recerca i la innovació i transferir els resultats a la societat, amb l’objectiu de contribuir a millorar la vida de les persones i les comunitats.

Aquesta vocació també té una dimensió internacional. Participem en projectes europeus que ens permeten col·laborar amb institucions i professionals d’altres països, compartir coneixements i aprendre de les experiències d’altres territoris. Entenem aquesta transferència com un procés d’aprenentatge mutu.

La nostra perspectiva parteix del paradigma del recovery en salut mental. Més enllà de la reducció dels símptomes, el recovery implica poder reconstruir un projecte de vida amb sentit, recuperar capacitat de decisió i esperança, mantenir vincles significatius, desenvolupar una identitat que vagi més enllà del diagnòstic i participar activament en la comunitat. Aquesta mirada situa la persona al centre i reconeix la importància dels drets, les relacions i les oportunitats per afavorir una vida digna i plena.

Per avançar en aquesta direcció, necessitem construir una autèntica cultura de la salut mental. Durant molt de temps, la resposta als problemes de salut mental s’ha articulat principalment al voltant de la identificació del trastorn, el diagnòstic i el tractament. Aquest model és imprescindible, però no pot ser l’únic. No podem esperar que una persona emmalalteixi per començar a preocupar-nos pel seu benestar.

Cal incorporar una perspectiva de promoció de la salut que ens ajudi a identificar què genera benestar en les persones i les comunitats. Les relacions socials, la cultura, l’activitat física, el contacte amb la natura, la participació i el sentiment de pertinença poden esdevenir actius de salut. Aquesta manera d’entendre la salut mental connecta amb el model salutogènic, que ens convida a anar més enllà dels factors de risc i a identificar els recursos personals, socials i comunitaris que contribueixen a generar salut.

Aquesta cultura també exigeix parlar amb rigor i sensibilitat de realitats que durant massa temps han estat silenciades, com ara el suïcidi. La prevenció requereix recursos especialitzats, però també escolta, vincles, esperança i suport comunitari. Darrere de les estadístiques hi ha persones, famílies i comunitats que necessiten comprensió i acompanyament.

És des d’aquesta concepció que, durant el curs 2025-2026, vam desenvolupar el projecte Campus Salut Mental de la UVic-UCC, amb el suport de l’AGAUR de la Generalitat de Catalunya.

El projecte partia d’una constatació preocupant. Una recerca sobre salut mental als campus universitaris catalans, en la qual vaig coordinar la part qualitativa, mostrava que els problemes de salut mental afectaven diferents col·lectius de la comunitat universitària. Aproximadament un 30% dels estudiants, del personal d’administració i serveis i del personal tècnic i de gestió de la recerca manifestaven seguir algun tipus de tractament relacionat amb la seva salut mental.

Davant d’aquesta realitat, els serveis psicològics i d’atenció eren imprescindibles, però la universitat també havia d’assumir un paper actiu en la promoció del benestar. El Campus Salut Mental es va concebre precisament amb aquesta finalitat: incorporar la salut mental a la vida quotidiana de la universitat i promoure entorns que afavorissin les relacions, la participació i la construcció de comunitat.

Una de les seves dimensions era l’Acadèmia per a la Salut Mental, orientada a posar el coneixement universitari al servei de la comunitat mitjançant la recerca, la formació i la transferència. Una altra era l’Art per a la Salut Mental, que recollia l’experiència de la Càtedra en el desenvolupament de projectes que entenen les arts i la cultura com a actius per al benestar.

En aquest marc, es van impulsar converses literàries, un cineclub en col·laboració amb Cineclub Vic, un concurs d’art i salut mental, experiències immersives de realitat virtual i activitats vinculades al teatre, la coral i els castellers Els Emboirats. A través de Let’s Sport, i en col·laboració amb UHub de la UVic-UCC, també es va promoure l’activitat física mitjançant propostes com el tai-txi i el mindfulness.

El projecte va reforçar igualment la dimensió comunitària, connectant la universitat amb els recursos especialitzats del territori, especialment amb Osonament, i incorporant propostes d’artteràpia, realitat virtual i contacte amb la natura. La diversitat d’aquestes iniciatives responia a una convicció fonamental: no hi ha una única manera de promoure el benestar. Cal oferir oportunitats diverses perquè cada persona pugui trobar espais significatius de relació, expressió, participació i desenvolupament personal.

Aquesta experiència desenvolupada a Vic té continuïtat en l’àmbit internacional. A través del projecte europeu WeMind, que coordino, estem compartint i transferint coneixement als Balcans, en col·laboració amb institucions i professionals de Kosovo i Bòsnia i Hercegovina. L’objectiu no és exportar un model tancat, sinó compartir aprenentatges i adaptar-los a les realitats, les cultures i els recursos de cada comunitat.

La jornada al Palau de la Generalitat va ser una oportunitat per reflexionar sobre aquests reptes i reafirmar la necessitat d’avançar cap a una concepció més àmplia de la salut mental. Les polítiques públiques i els serveis especialitzats són imprescindibles, però també ho és la capacitat de la societat per crear entorns que afavoreixin el reconeixement, la participació i la pertinença.

En definitiva, el repte és passar d’una societat que actua principalment quan apareix el problema a una societat que incorpora la salut mental com una dimensió transversal de la vida. No es tracta de medicalitzar la vida quotidiana, sinó de generar les condicions perquè les persones puguin desenvolupar les seves capacitats, construir vincles i trobar sentit als seus projectes vitals.

Necessitem una autèntica cultura de la salut mental: una cultura que no esperi que les persones emmalalteixin per començar a cuidar-les, que parli del patiment sense estigmatitzar-lo, del suïcidi sense silenciar-lo i del recovery com la possibilitat de reconstruir una vida amb sentit.

Com escrivia Miquel Martí i Pol, “que tot està per fer i tot és possible”.

Perquè, en definitiva, la salut mental es construeix allà on vivim, estudiem, treballem, ens relacionem i donem sentit a les nostres vides.