El capital de coneixements acumulat sobre el territori amb el pas del temps és la nostra herència i el nostre tresor a l’hora d’administrar-lo. I això no tan sols en termes econòmics, sinó també en termes identitaris i d’especificitat

Hi havia una vegada un territori pla on les masies se situaven en una difusió regular que els cartògrafs representaven com una constel·lació de llocs. Era així com a l’alcaldia de la ciutat de Vic hi figurava una imatge ben característica i maca d’aquesta Plana, una còpia en blanc i negre d’un mapa de 1853 de les vores de la ciutat, custodiat a l’Arxiu de la Corona d’Aragó. Així mateix, els estudiosos de la geografia d’aquest territori el descrivien en termes valoratius com d’un país fet de petites masies i amb un veïnatge de proximitat de poc menys de 500 metres (A. Pladevall, E. Junyent i altres).

En ambdós casos es caracteritzava el territori arran de la seva identitat. En efecte, si ens aturem a pensar com era la ruralia de la Plana de Vic abans dels anys cinquanta del passat segle, comprovarem que estava feta de llocs, masies, ermites, capelles, coberts, tallers, cementiris, etc., atomitzats com a patrons territorials que omplien tota la planura i envoltaven els nuclis urbans de moltes mides, però sempre continguts i compactes. La resta de la Plana era vista com una ciutat jardí de parcel·les agràries grans.

Vet aquí quina era la particular identitat d’un territori tan admirat i valorat. No obstant això, avui dia la realitat és una altra: a la ruralia s’hi han construït granges, cases, indústries, equipaments i serveis seguint models urbans, sense valorar les condicions dels llocs.

La Plana vista a un pla alçat com un mosaic de masies que entapissen el territori, juntament amb les imatges de les espadanyes de cada ciutat, vila o llogaret, ha estat substituït aquests últims anys per un paisatge essencialment suburbà que suposa un succeir continu en tant que esdeveniment artificial que no s’atura en la seva transformació constant. La Plana té un bagatge de capitalitzacions successives, no només d’artificialitats sobreposades, sinó també de lectures i evocacions que repeteixen les idees fonamentals d’un territori clar i de límits contundents. Cada cop es percep més formigó i menys vegetació, més plàstic i menys terra, i, sobretot, més cotxes i residus que llocs. El territori, sobretot a la Plana, es va amagant sota depauperats paisatges suburbialitzats, sense característiques distintives pròpies que no són ni rurals ni urbans, extensions d’asfalt anodines capses-naus, parets de maons, de terra, xarxes de cables elèctrics, columnes de fum i de pudors, passeigs coberts de senyals i residus, contenidors escampats…

La disminució o pèrdua de distàncies fa que el territori s’encongeixi considerablement i això porta a l’escampada de les activitats pel territori. Tant les indústries com els polígons abandonen la ciutat i s’escampen pel territori i en especial s’ubiquen a la vora de les carreteres. Les activitats de tipus estratègic tendeixen a apropar-se de manera que apareixen els “parcs d’activitats” i “les àrees de nova centralitat”, on les sinergies entre activitats potencien la seva influència i la millora del veïnatge empeny la seva posició al mercat.

Cal donar resposta a les problemàtiques i desigualtats generades pels canvis en la manera d’ocupar i treure rendiment del territori. I és que a més entren en declivi els espais d’antiga industrialització com ara el sistema de colònies industrials a prop del riu Ter, i això requereix una actuació de reconversió urbanística compromesa amb les necessitats de l’entorn social i el medi ambient.

Les noves activitats busquen espais de representativitat, ja sigui per incloure-hi publicitat i expandir-se, ja sigui per trobar-se a prop d’un entorn mediambiental agradable. L’existència de la imatge, encara vigent, de la fàbrica com a contenidor industrial es camufla procurant posar un esforç formal i de materials en les façanes públiques. Es busca la qualitat de vida, el bon veïnatge i la presència d’espais verds i nets perquè la consciència de la manca d’aquests elements revaloritza a l’alça totes les activitats que es troben englobades dins d’un medi d’unes tal característiques, sostenible i tranquil.

Si en l’espai rural les espadanyes i els campanars dels edificis religiosos han estat substituïts per sitges, sistemes de refrigeració o dipòsits industrials, passa que aquests emplaçaments de masies d’un gra específic es transformen en macropolígons industrials, grans superfícies comercials o paquets d’activitats productives de capital forà a la identitat comarcal.

Davant del centenar de polígons industrials que tenim al fons de la Plana, hi ha 292 llocs industrials dispersos i estesos pel rural fora de polígons.

Davant del mig centenar de nuclis pròpiament urbans que hi ha a la Plana, coexisteixen prop de 3.000 llocs construïts on viuen, treballen, estudien… planavigatans urbanites.

Davant de les tres grans autovies de circulació rodada hi ha més de tres centenars de camins rals que donen una capil·laritat molt alta al territori i que, malauradament, no es cuiden. Es fa necessari, doncs, fer una referència a la mobilitat obligada residència-producció.

Davant de la iniciativa d’un nou macropolígon industrial a Folgueroles, ens hem de preguntar què fem i si ho fem bé. Aquest diumenge passat, convocats pel col·lectiu Per una Plana Viva i sota el lema “La Plana es planta”, més d’un centenar de planavigatans ens vam trobar a Sant Jordi de Puigseslloses per reivindicar i per posar en relleu que estem davant d’un territori d’unes característiques físiques i socials molt acusades i emblemàtiques.

Tant de bo que aquesta nostra reivindicació dominical tingui ressò. Aquí, conscientment, hem volgut partir del principi que de la forma del territori de la Plana de Vic, i més concretament de les formes de les activitats productives que s’hi duen a terme, se’n poden extreure instruments a l’hora d’enfocar la seva alternativa. En aquest sentit, caldria proposar la imatge de la comarca des de la descripció de la seva artificialitat com a materialització de la seva construcció històrica. És a dir, seria necessari fer-ne una lectura cadastral de recopilació i d’inventari.

Aquest fet ens porta a una primera conclusió tan important com elemental: el planejament de les activitats en el territori requereix com a primer pas l’aplicació d’un enfocament “territorial”, per tal de tendir a un model més sostenible.

Estudiar i mirar amb deteniment el què i el com altres generacions han construït i aprofitat aquest nostre sòl és una manera possible d’aprendre, tot estenent llaços de continuïtat ecològica amb el futur. És evident que no tot allò que ha estat fet amb anterioritat ha de ser positiu a la força; a vegades s’imposa fer una mirada estudiada sobre aquelles decisions particulars que afecten la imatge custodiada a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

El capital de coneixements acumulat sobre el territori amb el pas del temps és la nostra herència i el nostre tresor a l’hora d’administrar-lo. I això no tan sols en termes econòmics, sinó també en termes identitaris i d’especificitat.