Tinc clar que la suor, el patiment, la superació i altres merdes associades a l’esport estan molt bé quan les practiquen altres, però que no estan fetes per mi

Les classes de gimnàs de l’EGB i el BUP em van ensenyar a apreciar l’esforç físic com una de les matèries a evitar en el futur. Per això, en arribar al servei militar i constatar que la major part de l’activitat consistia a fotre l’idiota per les muntanyes de Talarn amb la motxilla ben carregada com si estiguéssim als boscos de Vietnam, o els encara menys edificants exercicis gimnàstics que només servien per agermanar-me amb el meu flat, vaig recordar als serveis mèdics una atròfia al cor que segons els metges d’una revisió mèdica als Salesians m’havia “de fer mirar”. Em van enviar a l’Hospital Militar de Lleida, on durant una setmana vaig poder descansar d’una vida castrense per la qual déu no em va cridar al món. Des d’aleshores que tinc clar que la suor, el patiment, la superació i altres merdes associades a l’esport estan molt bé quan les practiquen altres, però que no estan fetes per mi. Per això aquest dimecres al matí em vaig autosorprendre quan vaig carregar-me la càmera de fotos a l’esquena i vaig sortir a peu des de la Fosca en direcció a la platja del Castell durant les meves microvacances d’estiu. Un cop superat el poblat dels indiketes, vaig pensar que potser estaria bé tirar una mica més. I així va ser, cap a la roca Foradada, la cala Estreta plena de nudistes ensenyant-me la soca dels ous, i finalment una pujada monstruosa que em va fer valorar d’arribar ja a Calella de Palafrugell, que segur que estava més a prop que la Fosca. A més de la càmera de fotos també portava un telèfon Nokia antic que em serveix per sintonitzar emissores de ràdio, perquè el Nokia nou té aquesta funció atrofiada. El cas és que el camí em va servir per constatar que Basté té un rival d’entitat en Ustrell, les dificultats per sintonitzar emissores de música clàssica, i que l’alegria inicial d’haver recuperat per les ones iCat FM ara fa sis anys ha suposat només una decepció de cavall pel gran nombre d’hores que dediquen a música buida i insubstancial. Quan arribes a Cap Roig pots creure que ja ets a Calella, però la realitat em va fer caminar mitja horeta més per arribar al rovell de l’ou. A aquella hora necessitava tant beure alguna cosa que al primer Spar que vaig trobar vaig comprar-hi una ampolla d’aigua, tot demanant al noi que me la va cobrar si hi havia servei d’autobús per tornar a Palamós. La resposta negativa em va indicar també que havia fet bé de no comprar una llauna d’escopinyes i un envàs de Tabasco per amanir-los, i que era millor anar a fer un entrepà o asseure’m a dinar per recuperar forces. El problema és que quan vas sol els establiments dedicats a la restauració no només et miren malament, sinó que en més d’una ocasió me n’han foragitat com si portés la pesta. Vaig donar una volta pel centre a l’entorn de la plaça Port Bo, i finalment vaig sortir a un carrer on hi havia una peixateria d’aquelles que fan menjar per endur, o bé el pots consumir a dins mateix si tens sort de trobar lloc a una de les tres taules que hi tenen i evidentment no anar-hi sol. Després d’acceptar d’emportar-me una fideuà amb coberts de plàstic, la dependenta va pressionar perquè me la deixessin menjar a una taula petita que tenien plena de bosses i anderris. La van netejar, m’hi vaig asseure, vaig menjar-me una fideuà boníssima, i vaig constatar l’amabilitat de tot el personal. Una cambrera va demanar-me si era tot bo, i vaig dir-li que tot era molt millor que la música que sonava al fil musical. Em va preguntar què m’agradava amb voluntat de canviar de disc, però gairebé vaig suplicar que ja m’estava bé, pensant que qualsevol altra opció que tinguessin a l’abast seria segurament pitjor que les cançons de Txarango que estava escoltant en bucle. La involució musical és tètrica. Els diferents estils urbans que s’estan imposant aquesta última dècada està fent bo el maleït mestissatge, i fins i tot la bachata insuportable. Gent cantant desganadament, sense cap ritme ni melodia, fan que la música disco italiana que menyspreàvem als anys vuitanta perquè crèiem que tenia un nivell ínfim pugui ser considerada ara com un gènere sublim. Per això demano perdó retroactivament a Baltimora, a O’gar, i fins i tot a Ken Laszlo. Total que em vaig acabar l’àpat, vaig agafar el camí de tornada a la Fosca per l’interior que em va acabar estalviant una hora de patiment, vaig fer-me la dutxada més reconfortant que recordo en molt temps, i una migdiada mirant el western Duelo de titanes, que se’m va posar d’allò més bé. Ah, per cert, que després dels electrocardiogrames i proves mèdiques que em van fer el 1988 a Lleida, només van ser capaços d’alliberar-me de fer gimnàs ni “orden de combate”. Hauré de recordar-ho millor quan se m’acudeixi de fer una nova caminada excessiva.

Tinc clar que la suor, el patiment, la superació i altres merdes associades a l’esport estan molt bé quan les practiquen altres, però que no estan fetes per mi

Perdó a l’italo-disco