Perdó per parlar català
Dies enrere coneixíem una nova resolució judicial contra la llengua catalana, en aquest cas contra l’Ajuntament de Vic per demanar un certificat B2.
En la sentència el jutjat considerava que es demanava un certificat “massa elevat” per la tasca a desenvolupar, afirmació que ja per si sol sola pot fer grinyolar una mica, més tenint en compte que el certificat de suficiència en llengua catalana és el C1, per sobre del B2 que es requeria en aquest concurs públic, però a banda, el més greu és que la justícia entrava a valorar que, per determinades tasques o feines, el català no pot ser important.
Com a societat que té el català com a llengua pròpia i tenint en compte el moment que viu aquesta, una afirmació com aquesta és altament perjudicial i perillosa, ja que està establint que el català no és necessari per treballar per una administració pública i que la seva ciutadania no mereix ser atesa en català.
De manera moltes vegades aprofitada, es parla d’aquest requisits de forma molt pejorativa, intentant fer veure que aquest tipus de certificat limiten el dret de les persones a tenir una determinada feina, però passen per alt assumptes més importants com tenir clar a qui van adreçades les tasques que s’estan contractant.
Certament tothom té dret a tenir una feina, però no qualsevol feina, ja que si s’entén únicament com un dret, aquest seria clarament exigible i no és així, doncs no tothom està qualificat per exercir qualsevol professió, i molt menys dins de l’administració pública.
Però el que resulta més important en aquest cas no és la feina en sí, sinó cap a qui va destinada, ja que els treballadors públics no només treballen per un Ajuntament o una administració pública, sinó que treballen per a la ciutadania del territori, per les persones, d’aquí el concepte que s’utilitza en altres països de servidors púbics; persones que tenen tot el dret a ser ateses en la seva pròpia llengua com és el català.
Per exercir una feina cal estar capacitat tant per fer-la, com també per entendre les indicacions que es reben i poder transmetre i comunicar-se correctament amb les persones que rebran aquest servei, sense que serveixi dir que, en aquest cas, un cementeri no hi ha usuaris que rebran aquest servei, ja que és un lloc obert al públic, on les persones que hi van ho fan en un moment delicat, i on una bona comprensió i orientació en un moment donat pot ser de força ajuda.
Hem vist centenars de casos on s’intenta marginar la llengua catalana intentant afirmar que el servei és més important que l’idioma, com per exemple amb els casos dels professionals de la medicina, on clarament desenvolupen una tasca de vital importància, però que no tindria sentit si oblidem que qui la rep és una persona o un pacient que es troba en un moment delicat i que té dret a ser atès amb el seu idioma per facilitar-ne la comprensió del professional.
Possiblement som l’únic país del món amb un debat tant profund amb la seva llengua, on fins i tot, ens hem d’escoltar que és de mala educació no canviar d’idioma quan algú es dirigeix en castellà (sense saber que potser el parla per desconeixement de si l’interlocutor parla també català), i on es deixa de banda una ciutadania que i el seu idioma per posar per davant altres qüestions, obviant qui ha de rebre el servei en qüestió.
El català està en clara regressió i en greu perill, sobretot per discursos perillosos i per haver-lo utilitzar com una arma entre opcions polítiques, quan per sobre de tot, el català és la llengua pròpia de Catalunya, un element de cohesió al territori, de cultura i d’integració que, només per respecte, qualsevol hauria de voler aprendre.
Per cert s’ha entrat molt en el debat de si el certificat B2 era massa elevat o era necessari, però també fora bo analitzar tots els cursos que promou l’Ajuntament de Vic per aprendre la llengua catalana, i que segurament amb molt poc temps farien que qualsevol persona complís amb el requisit que s’exigia en aquesta posició concreta.
Tinguem molt clar que el català no és una llengua d’imposició, és una llengua tant digna com qualsevol altra, que ha arribat als nostres dies lluitant contra prohibicions i dictadures, i a la que faríem un molt flac favor si la deixem de banda i no la protegim i l’estimem. Un flac favor cap al català, Catalunya i les generacions i generacions de persones que hi van posar el coll perquè avui seguim parlant català.
Així que no, no demanarem perdó per parlar català a Catalunya, sinó que donem totes les facilitats perquè la puguis aprendre.