| 09:57
Opinió

Cinc minuts més tard, escolto un missatge pels altaveus de la botiga: “Si algú ha perdut un nen que porta texans, jersei verd i jaqueta blava, que s’acosti al personal de seguretat de l’entrada!”

Perduts entre objectes

Els habitatges de Massachusetts es lloguen buits. Buits pelats. Sense res. Quan vam arribar a Boston, doncs, vam haver d’anar a comprar tot d’utensilis de primera necessitat. Després de descartar una barbacoa com a objecte de primera necessitat, vam anar a comprar matalassos, una rentadora i una assecadora. El tercer pas era comprar coses per a la cuina. I algú ens va aconsellar que anéssim al HomeGoods. Hi vam entrar i em vaig quedar amb la boca oberta. Fileres i fileres de prestatgeries atapeïdes de gerros, vaixelles, vasos, copes, tasses, olles, paelles, estovalles, tovallons, capses, flors, coixins, llençols, cobertors, plantes, mobles, catifes. Tot d’objectes imprescindiblement imprescindibles, que et prometien guarnir el teu espai vital d’una manera espectacular, a uns preus astronòmicament reduïts. Qui s’hi podia negar? Jo no. Ni la munió de gent congregada a cada filera, que omplia els seus carros de coses útils, boniques i barates. “Quedeu-vos a prop dels pares, que aquí hi ha molta gent!”, vaig dir als meus fills, que no entenien la necessitat d’entrar en aquella botiga majestuosa. I em vaig posar a admirar, tocar i valorar aquells objectes preciosos. Cinc minuts més tard, escolto un missatge pels altaveus de la botiga: “Si algú ha perdut un nen que porta texans, jersei verd i jaqueta blava, que s’acosti al personal de seguretat de l’entrada!”. Vaig somriure, amb condescendència. Quins mals pares! Deixar que se’ls perdi un nen! I vaig mirar els meus fills, que de ben segur eren al meu costat, obedients i resignats. El somriure se’m va congelar a la cara quan vaig comprovar que, a prop meu, només hi tenia el meu fill gran, assegut a terra amb cara d’avorrit, però el meu fill petit, que portava la mateixa roba que el nen que acabaven de descriure pels altaveus, no era enlloc! Aquell dia vaig batre el meu rècord corrent a dins d’una botiga, per anar a abraçar el meu plançó desobedient, que m’esperava amb cara plorosa.