Espero que la ciutat prengui en consideració la seva valuosa aportació com a ciutadà el temps que va dedicar com a alcalde i se li faci el reconeixement que es mereix, ja que en vida, crec injustament, no va ser possible

El passat mes de juliol ens va deixar el senyor Pere Girbau i Bover (1934-2023), empresari industrial i exalcalde de Vic de 1987 a 1995. Fou una persona prou coneguda i important per a la ciutat i la comarca, i considero que mereix ser recordada no només per la seva trajectòria empresarial (tal com va escriure Enric Castellnou a EL 9 NOU del dia 21 de juliol), que des del petit taller del seu pare, situat al carrer Pla de Balenyà, va ampliar l’empresa Girbau, SA iniciant la compra de Tortosins i projectant l’empresa fins a convertir-la actualment en una de les més importants multinacionals de la comarca i del país, juntament amb els seus germans i fills, sinó també per la seva trajectòria política.

No és sols la seva immensa projecció empresarial que vull exposar aquí, sinó també els valors humans, com a persona de família i un home que estimava la ciutat i el país, cosa que li va fer dedicar-se a la política de jove, quan l’antic règim va tenir una escletxa d’obertura. Només amb aquesta necessària intenció d’impulsar la ciutat, va entrar a l’Ajuntament de regidor pel Terç Familiar. Jo aleshores treballava de delineant a la casa.

El consistori del qual formava part, ben assessorat per l’arquitecte municipal d’aleshores, Pere Llimona, va contractar Antoni Solans Huguet, que era el millor urbanista del moment, per dirigir l’equip redactor encarregat d’actualitzar el nou Pla General. Aquest nou pla va permetre anys després desplegar el Pla Parcial del Polígon Industrial de Malloles. A Pere Girbau sempre li havia preocupat el futur industrial de la comarca i va aconseguir que s’implantés la central receptora de Fecsa-Endesa a la carretera de Roda, a prop del polígon, amb tot l’encert.

No va ser fins molts anys més tard, ja amb la consolidació de la democràcia, que va aconseguir les majories absolutes com a alcalde de Vic dels anys 1987-1995. Anys en els quals també hi vaig coincidir però a l’oposició. Van ser anys d’una extraordinària acció política, noble, dialogant i de fer feina de forma discreta. Quan tenia una idea clara la portava a terme amb determinació. Honest de paraula i honorable, va fer molt bona feina que va tenir continuïtat després amb la seva acció de govern que va compartir amb Jacint Codina.

Val a dir que en els vuit anys que vam coincidir, solament ens vam empuntegar en dues qüestions importants: l’aparcament de la plaça Major, atès que feia poc que s’havia reurbanitzat i el Pla Solans preveia l’aparcament a altres indrets cèntrics i d’un ja se n’havia iniciat l’accés, el de la Bassa dels Germans Maristes, el del pati interior de Can Pustius/Fonoll i també la benzinera de la carretera de Barcelona.

El pitjor moment, però, va ser el dissortat atemptat de la caserna de la Guàrdia Civil, el dia 29 de maig de 1991, que mai havia d’haver succeït, que va saber gestionar amb fermesa i la serenitat que calia en aquells malaurats dies.

També havia coincidit amb ell al riu Segre, a Pont de Bar, intentant pescar alguna truita amb cullereta, tot i que anava més a buscar bolets cap al Berguedà. Recordo especialment amb simpatia el dia que ens va convidar a tot el consistori, juntament amb la seva muller, la senyora Maria Junyent, a collir bolets a prop de Sant Jaume de Frontanyà. Era un home senzill i auster, tant en les aficions com en la vida mateixa.

Fa uns anys, quan era més gran i ja estava jubilat, solia trobar-lo sovint passejant per Plaça, ens saludàvem i intercanviàvem algunes paraules. Va ser una tarda del passat juny, uns dies abans de Sant Joan, passejant per la rambla del Carme amb la meva mare, Aurèlia, que vam coincidir amb ell.Com de costum, solia fer una curta passejada. Ens vam aturar i vam tenir un entranyable intercanvi de paraules, sobretot amb la mare. Com que ella havia viscut de jove al carrer Pla de Balenyà, li va recordar la seva infantesa, atès que els veia jugar pel carrer quan era petit amb els germans i més quitxalla del barri davant del taller del seu pare. Li va fer gràcia aquella trobada, va fer que em convidés a anar a casa seva, la qual cosa vaig fer una tarda dies abans de la festa major. Vam estar parlant una bona estona i li vaig donar el llibre que vaig fer sobre la vida del meu pare: Tota una vida – Lluís Vilamala Collell 1918-88. Vam parlar del temps que vam coincidir a l’Ajuntament i de la bona feina que es va fer aleshores. Li vaig dir que n’havia d’estar orgullós atès que es va treballar molt i molt bé, cosa que es reflecteix clarament en els resultats a la ciutat.

Va ser aleshores que se’m va sincerar i em va dir que no s’havia sentit valorat, i em va entregar un resum de la seva acció de la qual se sentia més orgullós, que adjunto seguidament: compra de les instal·lacions de Campsa per disposar el terreny firal i construir el pavelló; compra del Sucre, reconstruir-lo i vendre’l a la Seguretat Social, a la Cambra de Comerç i al Consell Comarcal, evitant un cost econòmic per a la ciutat; construcció del pàrquing de la plaça Major; conversió de l’Hospital de la Santa Creu en un centre de medicines pal·liatives contractant el Dr. Gómez Alentorn; impuls dels Estudis Universitaris, que passaren de 500 alumnes a 3.000; ajuda a Andreu Colomer a crear el Museu de la Pell i la biblioteca; la depuradora d’aigües residuals de la ciutat; aconsellar el MHP Jordi Pujol a fer passar l’Eix Transversal pel nord de Vic i no pel sud com estava previst (més a prop de les zones industrials previstes al PGO); aconseguir que la C-17 formés un cinturó fora de la ciutat juntament amb l’Eix; creació del Mercat de Música Viva de Vic; trasllat de l’escorxador fora de la ciutat, fent modificar la llei que limitava la construcció a menys d’un quilòmetre d’una granja; aconseguir que Vic fos sub-seu olímpica, amb els beneficis que va comportar d’obrir la ciutat cap a ponent amb la plaça del Mil·lenari i el carrer Sagrada Família- avinguda Olímpia; creació el 1989 de l’Escola Universitària Politècnica, adscrita a la Politècnica de Catalunya; cessió el 1993 de la Casa Bojons com a seu de la Facultat de Traducció i Interpretació, o la construcció el 1994 de l’edifici D del Campus Miramarges.

Aquest és el resum que em va donar i es queda curt, ja que en van ser moltes més i no per això menys importants. Per exemple, la rambla Tarradellas al Remei, l’Eix 11 de Setembre, el Parc d’Activitats Econòmiques…, i un d’especial que recordo com va ser la plantada d’arbres anual en què hi assistien alguns regidors, en Pere amb la Maria i alguns regidors amb fills a plantar el seu arbre al parc del Puig dels Jueus, avui de més de 10 metres d’alçada.

Alguns ciutadans deien que era un alcalde gris. Amb el resum anterior es demostra clarament que de gris només en tenia la barba.

Com no pot estar orgullosa una persona amb aquesta obra tan important per la ciutat i per la comarca? Vaig aprofitar per comentar-li que aquest resum havia de ser l’embrió de les seves memòries, com a pare d’una gran família, empresari i, per descomptat, sense oblidar l’empremta com a alcalde de Vic, que hi va dedicar intensament vuit anys de la seva vida. També li vaig comentar que podia fer servir d’orientació el meu llibre i que tenia moltes persones que el podien ajudar, els fills i sobretot Pere Puig, secretari i cap de protocol en el seu mandat. No sé si va tenir temps de fer-ne uns apunts, qui ho sap.

Poc em podia imaginar que al cap de pocs dies, el dia 16 de juliol, el dia del seu aniversari, ens deixés. Espero que la ciutat prengui en consideració la seva valuosa aportació com a ciutadà el temps que va dedicar com a alcalde i se li faci el reconeixement que es mereix, ja que en vida, crec injustament, no va ser possible. Pere Girbau Bover, el recordaré sempre com un gran home. DEP.