És tan important que cadascú conegui les seves capacitats i possibilitats de desenvolupament com que sigui conscient de les limitacions que té i dels frens que pot trobar

Enceto any en aquest espai que ja sento un xic meu. Una columna que, setmana a setmana, he anat ocupant de paraules que voldrien donar policromia al mot educar i als subjectes que fan o reben l’acció del verb: educador i educand. De cap de les maneres voldria semblar veu experta o sàvia. Escric paraules pensades des de l’experiència d’anys de pràctica docent. Paraules que només volen ser veu tènue de testimoni menut. Amb el títol podria parlar de les possibilitats que té el gènere humà de millorar com a espècie. Podria fer-ho, sustentant-me en l’evolució de l’escola i de l’educació els darrers 50 anys i nodrint-me d’allò viscut tot acompanyant adolescents, molts dels quals després he retrobat com adults compromesos amb el destí de la humanitat. Podria decantar-me per insinuar que les noves tecnologies i la intel·ligència artificial em semblen grans obstacles perquè la humanitat progressi més humanament que tecnològicament. O, ben al contrari, podria defensar-les com l’element miraculós que els humans hem enginyat per perfeccionar l’espècie, conscients que som millorables i que ens queda molt camí per anar-nos superant. Però el que vull dir és més simple: la perfectibilitat té uns límits perquè el món ho és i l’ésser humà és vulnerable i finit. És tan important que cadascú conegui les seves capacitats i possibilitats de desenvolupament com que sigui conscient de les limitacions que té i dels frens que pot trobar. Es pot caminar cap al perfeccionament sense creure’s perfecte i ben conscient que mai no s’assolirà la perfecció. Cada dia un bon grapat d’humans es fan veure i escoltar com si fossin déus, habitants d’un Olimp negat a la resta, que segueixen despertant-se de fred i gana a ras de terra. Per això cal que tot educador sàpiga trobar la fórmula equilibrada per injectar el que pertoqui, ni poc ni massa, d’autoestima i autoconcepte als seus educands. Donar afecte i generar expectatives no pot estar renyit amb la realitat de la vida i no és pas més bon educador qui pinta el paisatge del futur més bonic sinó aquell que mostra camins possibles per sortejar els obstacles que la vida va presentant. Ara ja sabem que l’educació no ho pot tot, com sí pensaven els il·lustrats perquè després de segles de suposat progrés educatiu la humanitat continua vivint en precari.

És tan important que cadascú conegui les seves capacitats i possibilitats de desenvolupament com que sigui conscient de les limitacions que té i dels frens que pot trobar

Perfectibilitat