Periodistes
No hi ha res més vell que desconfiar dels periodistes. La voluntat de desprestigiar-los és tan antiga com el mateix ofici. L’escriptor francès Honoré de Balzac, al segle XIX, ja retratava periodistes corruptibles i escriptors de poca volada dedicats a la política, mentre que Oscar Wilde mantenia amb la professió una relació d’amor i odi. Se’ns ha acusat de mentir, de manipular, de buscar l’escàndol o de cometre errors. I, segurament, com en qualsevol professió, hi ha qui exerceix aquest ofici millor i qui el fa pitjor.
Es pot criticar una notícia, una línia editorial o la feina d’un periodista. Això forma part del debat democràtic. El que és preocupant és quan el descrèdit del periodisme deixa de ser una crítica puntual i es converteix en una estratègia política. La filòsofa Hannah Arendt advertia que el totalitarisme no necessita que la gent es cregui les mentides; n’hi ha prou que deixi de creure en els fets.
Líders com Donald Trump, Viktor Orbán, Javier Milei i Marine Le Pen, o formacions com Vox i l’AfD alemanya, han convertit la desqualificació dels mitjans en una eina habitual de combat polític.. No es limiten a rebatre les informacions que els incomoden: desacrediten els periodistes de manera sistemàtica, alimenten la desconfiança envers els mitjans tradicionals i promouen pseudomitjans o influenciadors afins que els reforcen el relat. El problema és que, quan una societat deixa de confiar en qualsevol informació, els primers que hi perden no són els mitjans de comunicació, sinó els fonaments de la democràcia.