Deixant de banda la bicicleta, el tren és el mitjà de transport més humanitzat

Ara més que mai, viatjar en tren és un plaer –o hauria de ser-ho–. Ara se n’adonen. I no només perquè ho digui l’activista sueca de 16 anys –ara ja en deu tenir 17– Greta Thunberg, el tren adquireix màxima centralitat en el debat sobre els mitjans de transport. La insostenible animalada d’emissions de CO2 a l’atmosfera, manifestada dramàticament a través del canvi climàtic, està fent obrir els ulls sobre un seguit de males pràctiques col·lectives que havíem normalitzat i que, finalment, la societat qüestiona. Una d’elles és relativa als mitjans de transport. En el centre hi ha l’ús de combustibles fòssils, un debat sempre frenat pels ingents interessos que mou el petroli. Però el debat hi és, i de manera més o menys tímida hi ha institucions que adopten mesures o fan el paperot. Una reflexió que porta, inevitablement, a l’ús indiscriminat del transport aeri, d’ençà de la implantació del low cost en les tarifes dels avions. Per més que ens agradi viatjar, hem de reconèixer la quimera que suposa aquest frenesí d’avions giravoltant el món. Salta a la vista l’absurd que suposa agafar un avió per anar a Madrid, posem per cas, quan en tren es triga igual o menys. Als països avançats, amb una àmplia xarxa de trens ràpids, fa temps que ho van entendre. El tren és, sens dubte, el mitjà de transport més humanitzat –deixant a banda la bicicleta–. Ens porta d’un lloc a l’altre per terra, que ja és de per si un atribut positiu. Ens permet pujar-hi arribant a l’estació tot just una estona abans de l’hora de sortir. Si ens sobra temps, el podrem destinar, si de cas, a fer vida a l’estació, a comprar-hi la premsa, a llegir un llibre de viatges, a treballar telemàticament o, ras i curt, a badar; també podem aprofitar, en algunes grans estacions, per fer-hi un àpat com déu mana, abans d’emprendre el viatge. Un cop a dalt, relax. No ens hem de lligar, ni hem de suportar el recital en tres idiomes d’interminables lletanies sobre la nostra seguretat i l’ús indegut d’aparells electrònics, com passa a l’avió. Podem contemplar el paisatge, meravellar-nos amb una posta de sol, les muntanyes nevades o el mar i tafanejar el tràfec de viatgers que baixen i pugen a cada estació. Llegir, feinejar, pensar o fer un son. Perquè el tren ho té tot per ser civilitzat. Tota regla té, però, la seva excepció. La del tren es diu R3, la nostra. L’últim dia que el vaig agafar, de Vic a Barcelona, anar i tornar, vaig quedar escaldat. El d’anada era el ràpid de 3/4 de 8 que va arribar amb mitja hora de retard; el de tornada, els estalvio el relat. Això parlant de Vic en avall, perquè em consta que de Vic amunt la cosa és molt pitjor, per no parlar de la cursa d’obstacles del tram que va de Ripoll a la Tor de Querol. El tren, a les nostres comarques, és una vergonya sense nom. La via única sumada als dèficits crònics de manteniment provoquen que sigui el mitjà de transport més lent i menys fiable, i que trigui el mateix temps que fa un segle a recórrer la mateixa distància. Escandalós. Tot això i més és el que denuncia la plataforma Que no ens fotin el tren, que la setmana passada va complir set anys d’existència, aconseguint aturar el tancament de l’estació de Torelló i la inclusió de diverses estacions d’Osona i el Ripollès al sistema tarifari integrat, i ser un corcó permanent perquè a les altes instàncies d’Adif i Renfe facin algun dia quelcom de debò per modernitzar un equipament de transport tan bàsic com ho és aquest. Que no ens fotin el tren!

Deixant de banda la bicicleta, el tren és el mitjà de transport més humanitzat

Perquè no ens fotin el tren