Les normes són una forma de garantir la convivència. i de regular-la en cas de conflicte, però l'ideal seria que funcionéssim amb una mena de codi cívic de conducta compartit més que no pas a cop de prohibicions

El camí que va del Bac de Roda al Tennis Manlleu, una pista asfaltada per on circulen vianants, bicicletes, cotxes i tractors, té un punt on es bifurca per encerclar un serrat que s'alça al mig de la via. Per evitar trompades, van posar-hi un senyal que prohibeix circular per l’esquerra i obliga a fer-ho per la dreta. Té lògica, però també s’hauria pogut fer al revés. I, per tant, l'obligació té un punt d'arbitrària. De fet, totes les normes, que al capdavall són una convenció, solen tenir un punt d'arbitrari. Els semàfors en són un exemple. Que amb el vermell ens haguem d’aturar i amb el verd poguem passar inicialment no devia estar escrit enlloc. És així, perquè es va decidir que fos així, però també hauria pogut ser al revés. Que el vermell fos el verd i el verd el vermell. O fins i tot que s'associés l'obligació de parar-se o el dret de passar amb uns altres colors. Amb el blau i el groc, potser. O amb el lila i el beix. Vés a saber. Tot es pot qüestionar. Arribo a aquesta conclusió llegint l'entrevista que en Jordi Remolins li fa a l'especial Ripollès d'EL 9 NOU al professor i poeta Ramon Alabau. Parlen de poesia, de cinema o d'ensenyament. I ho fan amb una mirada diferent: desafien axiomes culturals que sempre donem per descomptats. Neden a contracorrent. És més difícil, fins i tot potser més incòmode a ulls dels altres, però resulta saludable: a vegades en comptes de reclamar respostes també està bé fer-se preguntes. El perquè sí no és cap argument. I donar arguments és el que fan Remolins, preguntant, i Alabau, responent, en un diàleg que trenca prejudicis. Perquè hi ha normes que està bé qüestionar-se-les. Els que dicten normes, tant als parlaments com als plens municipals, tenen molta afició a prohibir. A vegades fins i tot prohibeixen per sobre de les seves possibilitats. El reguitzell d'indicacions, normes i sancions de moltes ordenances de civisme és espectacular. Es regula fins al més mínim detall. A la de Manlleu, per exemple, es prohibeix explícitament enfilar-se als arbres. Les normes fan falta. Són una forma de garantir la convivència. i de regular-la en cas de conflicte, però l'ideal seria que funcionéssim amb una mena de codi cívic de conducta compartit més que no pas a cop de prohibicions. Perquè, si no, a vegades un té ganes de saltar-se-les. Si un dia en Remolins i l'Alabau anessin del Bac de Roda cap al Tennis Manlleu m'agradaria seguir-los i espiar-los. Després d'haver-los llegit, em crida l'atenció saber per on passarien quan arribessin al punt on la carretera es bifurca i un senyal indica per on s'ha de passar i per on no es pot passar. Si ara me l'hagués de jugar em sembla que ho endevinaria.

Les normes són una forma de garantir la convivència. i de regular-la en cas de conflicte, però l'ideal seria que funcionéssim amb una mena de codi cívic de conducta compartit més que no pas a cop de prohibicions

Perquè sí