Passar de fer anys a viure els anys és una transició necessària. Fer-se gran no és envellir. L'edat només és una xifra

Cada vegada vivim més anys i cada vegada hi ha menys naixements. La combinació d’aquestes dues evidències distorsiona la piràmide d’edat: s’eixampla per la cúspide i s’aprima per la base. Aquesta tendència, sostinguda en el temps, és un moviment tectònic que forçosament implicarà canvis. D'una banda, en el disseny de les polítiques públiques per donar respostes a les necessitats d’un segment de població que va en augment i, de l’altra, també obrirà oportunitats en el sector serveis perquè en faran falta d’específics adreçats a les persones d’aquesta franja d’edat. És el que els experts anomenen l'economia platejada. El repte no és menor. Que s'incrementi la xifra de persones grans -a Osona els majors de 65 anys han crescut un 25% en dues dècades- és una bona notícia. La millora de l’atenció sanitària, de l’alimentació o de la cura del propi cos amb la generalització de la pràctica d’exercici físic són aspectes que han contribuït a incrementar l’esperança de vida. Viure, però, no ha de ser només fer anys. Passar de fer anys a viure els anys és la necessària transició que ara cal afrontar. Perquè amb el lògic desenvolupament del país es va passar de no morir de nens a morir de vells i, ara, a viure de vells. Passar de no morir a viure Aquesta és l'evolució. La tesi, més ben raonada, és de Daniel Innerarity, que abunda en la idea del canvi que significa passar d'una primera part de la vida (la laboral) en què s'ha de gestionar un temps escàs a una segona part (la de la jubilació) en què s'ha de decidir què es fa amb un temps excessiu. En aquest context, formar-se i informar-se és una estratègia per no quedar fora de joc. L'acceleració històrica fa que els canvis es produeixin a tal velocitat que el que sabem avui potser ja no val demà. Això interpel·la a tothom. A oves i grans. Perquè com explicava Roser Rovira divendres a EL 9 NOU definir a partir de quina edat s'és vell és un debat perenne. Els vells sempre són els altres. Pels de 30 ho són els de 50 i pels de 50 ho són els de 80. Però és que fer-se gran no necessàriament és envellir. L’exemple és l’acte, fa ns mesos, d'homenatge a Antonio Anglada, un artista veterà que pinta, canta, recita i explica xistes -els xistes a vegades fan més gràcia que els acudits. Al primer discurs el van definir com un gran home i ell, a primera fila, va corregir-los: "Un home gran", va dir. Quan l’Antonio va pujar a l’escenari i va agafar el micro va fer una exhibició. Amb 90 anys continua rient i continua fent riure. No és una persona gran; és una gran persona. L'edat només és una xifra. I els aniversaris, celebracions. Aquesta és la tesi.

Passar de fer anys a viure els anys és una transició necessària. Fer-se gran no és envellir. L'edat només és una xifra

Els aniversaris