Fa anys que es parla d’eliminar les peces d’un i dos cèntims, en un segon adveniment de l’arrodoniment que ja vam viure en qüestió de preus amb l’arribada de l’euro. Sigui com sigui la banca seguirà guanyant, i la resta continuarem patint els efectes de la seva voracitat

En una vida anterior, abans de l’arribada d’internet, els mòbils i les viralitats, recordo que s’explicava l’estafa que el treballador d’una entitat bancària havia consumat en quedar-se els decimals de dòlar d’un pilot de clients gràcies a la informàtica. L’home havia ordit un sistema per apropiar-se d’una ínfima quantitat que ningú denunciaria, però que multiplicada per moltíssim van convertir-lo en milionari. O com a mínim així ho recordo. Com que soc un resistent analògic, el més semblant que puc fer és ajupir-me pel carrer cada vegada que hi veig alguna moneda perduda. Temps enrere era més complicat de trobar-ne, però ara amb les peces d’un i dos cèntims d’euros molta gent ja no es molesta a recollir-les. Identifico aquest meu costum a la tendència a l’aprofitament que tenim a l’ADN ripollès de no deixar res per verd, però que es veu que a altres comarques veïnes també han conreat. Si la història de l’estafador és certa, seria el mínim que es mereixerien els banquers, convertits en especuladors financers i en els representants més elevats del capitalisme i el neoliberalisme. Només cal veure les cares dels participants en una reunió d’accionistes de qualsevol entitat, per adonar-se que l’empatia, la generositat i l’altruisme ni formen part dels seus diccionaris, ni en coneixen el significat. Una de les meves últimes experiències amb l’entitat bancària que intento freqüentar tan poc com puc va tenir a veure precisament amb la moneda fraccionària. Havia acumulat un nombre significatiu de monedes d’un, dos i cinc cèntims, i les volia canviar pels pocs euros que sumava tot plegat. Vaig posar-les en aquells cartutxos de plàstic que et servien per sumar fàcilment la quantitat final, i en arribar a l’oficina la noia que m’atenia va explicar-me que ja no s’utilitza aquest sistema. Ara cal posar totes les monedes dins d’una bossa, apuntar la quantitat que hi has dipositat i entregar-la perquè el banc en pugui fer el recompte. Al cap de tres setmanes van fer-me un ingrés que curiosament va resultar substancialment inferior al que jo havia calculat. Després de reclamar-ho i adonar-me que seria com picar ferro fred, vaig pensar que una altra vegada ja em gastaré la menudalla donant propina, o bé introduint-me-la per via rectal. Qualsevol cosa abans que deixar-me atracar de nou. Fa alguns anys que es parla d’eliminar definitivament les peces d’un i dos cèntims, en un segon adveniment de l’arrodoniment que ja vam viure en qüestió de preus amb l’arribada de l’euro. Alguns economistes consideren que són monedes amb un valor massa baix, i una despesa de fabricació massa elevada. Sigui com sigui la banca seguirà guanyant, i la resta continuarem patint els efectes de la seva voracitat. Però com que sempre cal mirar-ho tot en positiu, penseu que a còpia de recollir micromonedes de terra m’he estalviat la matrícula i la quota del gimnàs, les barres energètiques i les malles compressives. Això sí, quan m’ajupo he d’estar bastant al cas de no tenir cap banquer darrere. Per si de cas.

Fa anys que es parla d’eliminar les peces d’un i dos cèntims, en un segon adveniment de l’arrodoniment que ja vam viure en qüestió de preus amb l’arribada de l’euro. Sigui com sigui la banca seguirà guanyant, i la resta continuarem patint els efectes de la seva voracitat

Petits robatoris, grans fortunes