‘Piano Man’
Vaig créixer escoltant Piano Man versionat per Ana Belén, i he acompanyat la Chenoa moltes vegades, mentre ella canta la cançó per la ràdio i jo frego els plats a la cuina. Una cançó d’amor inacabat, una depressió, una frustració, un geni malaguanyat per culpa d’un amor mal gestionat. O això és el que jo em pensava.
La versió original, la d’aquest Billy Joel que no té una gran veu però sap escriure i compondre cançons meravelloses que gràcies al meu fill he descobert, és diametralment oposada al que s’expressa en la versió castellana, la que jo cantava incessantment a cor què vols. A la versió original, hi ha un pianista (fins aquí, tot bé), que toca en un bar (això també és idèntic a les dues versions). Però el pianista de la versió original és el mateix Billy Joel, i ell explica bocins de vida de la gent que passa per allà a escoltar-lo. Gent que treballa al bar, o que és client del bar en qüestió. Gent que té somnis i esperances, la majoria frustrats, i que es pensen que si no haguessin estat de mala sort no estarien precisament allà, sinó que triomfarien de les maneres més diverses, ja sigui essent una estrella del cinema o un escriptor de renom.
Traduir és complicat. La traducció literal acostuma a ser absurda, quan es fa en textos de ficció, carregats de metàfores, anècdotes i frases fetes que busquen interpel·lar el lector, que cerquen la complicitat escriptor-lector. Però en aquesta cançó que té les mateixes notes en ambdós idiomes, el missatge en una llengua o l’altra és totalment diferent. Ana Belén parla del pianista borratxo, d’aquell geni enfonsat per culpa d’un amor mal gestionat. En canvi, Billy Joel parla dels neguits i les frustracions d’un grup de gent que es congrega al voltant del seu piano, un dissabte a la nit.
Recordo quan era petita i veia Aplauso per la tele. Les cançons en anglès sempre tenien la mateixa lletra, per a mi: “La, lalala, la la, lala…” fins a l’infinit. I ara que les entenc, hi descobreixo significats molt diferents als que sabia o tan sols interpretava.