Va viure la joventut envoltat de catalanisme i a la capçalera del seu llit, des del sostre fins a la coixinera, hi penjava una gran senyera

El passat divendres 17 de febrer de 2023, any del 50è aniversari de la mort del pintor Pablo Picasso, a EL 9 NOU es va publicar un article que vaig titular “La Barcelona de Pablo Picasso” i que parlava del trasllat immigratori cap a la ciutat comtal de la família Ruiz-Picasso: el pare, la mare, una germana i un noi molt despert i espavilat anomenat Pablo. Els primers mesos es van allotjar a una pensió als Porxos d’en Xifré, a prop del mar. Precisament fa pocs dies, sortint de la Facultat de Nàutica al Pla de Palau, vaig passar per davant del restaurant 7 Portes, al passeig d’Isabel II, i mirant façana amunt, al darrer pis, em recordà novament on havia viscut en arribar a Barcelona la família Ruiz-Picasso. El pare ja tenia feina, estava contractat a l’escola de Belles Arts Llotja per impartir l’assignatura de dibuix de la figura humana, on apuntà el seu fill de 14 anys, nascut a Màlaga, en veure que des de petit tenia aptituds pel dibuix. De fet els anys de joventut que Pablo va viure a Catalunya i les intenses relacions que tingué amb joves estudiants, intel·lectuals i artistes el van formar en els corrents estètics, humans i catalanistes imperants quan es forjava el primer modernisme promogut per una burgesia emprenedora i que el marcaren profundament. Un terreny que s’està investigant fa temps són els retrats que deuen existir en arxius privats, imatges de l’exposició de pintors catalans i dels primers dibuixos de Picasso a Els Quatre Gats l’any 1900. La premsa deixà constància escrita de les personalitats assistents i que interrelacionaven amb el jove pintor. L’assagista i escriptor Josep Palau i Fabra va escriure la primera monografia sobre els autoretrats pintats per Picasso i com acostumava a fer li portà el text personalment a París. L’ajudant de Picasso en veure que estava escrit en català li recriminà que no fos en llengua castellana. Picasso va dir a Palau i Fabra que molt bé i si de cas ja seria traduït a d’altres idiomes i cridà l’atenció a l’ajudant dient-li: “Noi! Amb el català cap problema”. De jove ja havia integrat la cultura catalana amb normalitat en viure amb la intel·lectualitat i la bohèmia barcelonina i aquells aires catalanistes a principis del segle XX. “Tot el que sé ho he après a Horta de Sant Joan”, acostumava a dir. Per refer-se de la malaltia escarlatina, a 17 anys s’instal·là nou mesos a casa del seu company d’estudis Manel Pallarès al poble de la Terra Alta, vivint una nova experiència rural catalana i en un ambient fora dels cànons i exigències modernistes. Impactat pel paisatge i l’amor d’una noia, van ajudar el pintor a reflexionar i repensar el que havia après a Llotja amb el seu pare, i fer el pas d’adolescent a jove creatiu. No renegava del que li havien ensenyat i de les tendències artístiques dels pintors de més edat que admirava: Casas, Nonell, Rusiñol... però volia crear un llenguatge artístic propi i mirar diferent la realitat de les coses amb aquella vista penetrant i màgica que posseïa, i així començà a repensar l’incipient moviment cubista. Des de París, on ja s’havia instal·lat el 1906, visità Gósol; el 1909 retornà a Horta de Sant Joan; el 1910, un estiu a Cadaqués, i entre el 1911 i el 1913, estades a Ceret, a la Catalunya Nord. L’any 1917 torna a viure a Barcelona sis mesos, ciutat on radicava la seva família i amics. Amb la Guerra Civil ja no hi tornaria mai més, va preferir l’exili i fugir del franquisme. La primera il·lustració, el primer gravat i la primera exposició individual de Picasso fou a Catalunya i en marxar a París va deixar part de la seva obra en un pis del passeig de Gràcia. Precisament ara fa 60 anys de la creació del Museu Picasso a un casal gòtic del carrer Montcada de Barcelona. El permís d’obertura va trigar a arribar en un ambient polític que el rebutjava per ser militant del Partit Comunista. La voluntat i el desig de Picasso que una part de les seves obres primerenques fossin al nou museu, la decisió de l’amic i secretari Jaume Sabartés, la col·laboració incondicional de la seva filla Jacqueline Picasso i de personalitats de la societat civil catalana van fer possible que el 1963 s’inaugurés el Museu Picasso de Barcelona. Sí! Realment Picasso va viure la joventut envoltat de catalanisme i això no va ser mai una anècdota. El fotògraf Douglas Duncan explicava que a la capçalera del seu llit a Vauvenargues, des del sostre fins a la coixinera, hi penjava una gran senyera. En morir Jacint Verdaguer a Vil·la Joana, la colla dels Quatre Gats va caminar tota la nit fins a Vallvidrera per vetllar-lo i signar al llibre de condol. Picasso també hi era, no el coneixia personalment però sabia el que significava per a la cultura i la llengua catalana.

Va viure la joventut envoltat de catalanisme i a la capçalera del seu llit, des del sostre fins a la coixinera, hi penjava una gran senyera

Picasso a Catalunya