Hi ha un parell de coses que encara em fan empipar: les pintades a les parets i la censura

A mesura que et fas vell els enrenous, les discussions, la política, ja no t’afecten tant com abans. Ja s’ho faran, penses. A mi em passa cada vegada més. Però encara hi ha un parell de coses que em fan empipar. Una són les pintades per parets, portes i persianes dels carrers; l’altra, la censura i les prohibicions. I aquests dies, gairebé al mateix temps, he tingut l’oportunitat d’això, d’empipar-me per coses que han passat aquí. La primera, les pintades a la façana de l’ajuntament de Vic. Les han fet els d’esquerres, segur, perquè a l’últim ple l’equip de govern no va aprovar una moció presentada per la majoria de l’oposició per reprovar el regidor Josep Anglada, que dies abans havia insultat la portaveu de la CUP, Carla Dinarès, a les xarxes. Jo hauria votat a favor i hauria perdut, però no hauria anat a fer pintades per fer malbé un edifici bonic i protegit com el de l’ajuntament. Si perdo és perquè els meus tenen menys vots. I d’això no en tenen la culpa les parets. La segona, les ànsies de prohibir i censurar de manera barroera de l’alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols. Ja se sap, una de les dèries dels governs, siguin del color que siguin, és prohibir. Comencen prohibint trepitjar la gespa i acaben prohibint una exposició de fotografies feta pels alumnes de l’institut de Ripoll, tal com ha fet Orriols. El motiu? En dues fotos hi sortien dues alumnes amb el hijab. No entenc aquesta mania que tenen alguns, sobretot els de l’extrema dreta, a clamar al cel si una nena va a l’escola lluint el hijab. Llegeixo que hi ha dues professores a Barcelona fent campanya contra aquesta peça de roba i demanen que s’aprovi una llei estatal que es prohibeixi (ja hi som) a les escoles perquè és un símbol de submissió. “Les nenes no poden anar tapades amb el pretext de la diversitat”, diuen. En biquini tampoc, suposo.

Hi ha un parell de coses que encara em fan empipar: les pintades a les parets i la censura

Pintades i hijab