Un company de feina em va explicar que cada vegada que s’havia comprat un cotxe l’amo també es canviava el seu, per tenir-ne un com a mínim del mateix nivell, o bé de superior

En una antiga feina que tenia anys enrere, un company que s’havia comprat un cotxe nou va demanar-me que no en digués res, sobretot per evitar-li cap mal tràngol davant del propietari de l’empresa. Com si tots plegats no estiguéssim prou infravalorats i mal pagats, ell havia d’amagar-se del que feia amb els seus diners, no fos cas que encara li escanyessin més la mesada per haver adquirit un vehicle amb el qual desplaçar-se del seu poble a Ripoll. Un altre company de la mateixa feina em va explicar que cada vegada que s’havia comprat un cotxe l’amo també es canviava el seu, per tenir-ne un com a mínim del mateix nivell, o bé de superior. Mai vaig contrastar-ho, perquè la relació amb aquell que ens pagava la nòmina era justeta. I a sobre, li pudia la boca. Un automòbil hauria de servir per moure’ns d’un lloc a un altre, però tradicionalment també ha significat una forma de mostrar poder econòmic, d’ensenyar que la tens més grossa que el veí. A El petit cèsar (Little caesar) la novel·la de debut del gran William Riley Burnett, ens explica com el gàngster Cesare Enrico Bandello, més conegut com a Rico, ascendeix al cim de l’organització criminal més prominent de Chicago. El principal mèrit de Rico, basat en la figura d’Al Capone, és tenir menys escrúpols que ningú per aconseguir els seus objectius, evidentment sempre fora de la llei. És en la cobdícia on tots plegats hem conegut personatges nefastos, capaços de trepitjar a qui convingui a l’hora d’augmentar els guarismes del compte corrent. I com si es tractés d’un esport malaltís, acumular tant com sigui possible, i fer-ne apologia amb un cotxe ben gros, ben car i amb molts cavalls. La diferència entre el Rico descrit per Burnett i alguns prepotents personatges ripollesos és que el primer no necessita mostrar allò que té sinó que en fa prou de gaudir-ho. Per això viu en un edifici gris i poc agraciat. Però a l’interior tot són luxes. I sí, ja se sap que la literatura és ficció, tot i que sovint també és la via més directa per explicar la realitat. Sobretot tenint en compte que la novel·la es va publicar el 1929, a finals d’una dècada convulsa gràcies a la llei seca. El fet de pertànyer al gènere negre, que no deixa de ser literatura policíaca adobada amb dosis de realisme social, n’incrementa la veracitat. Sovint constato que ridículs podem arribar a resultar els humans. I m’agradaria –sense aconseguir-ho– no ser com ells. L’ostentació i la vanitat ens converteixen en una espècie lamentable. Afortunadament no tothom és així. En una entrevista a La sotana, l’exfutbolista del Barça Oleguer Presas explicava que mentre que molts companys d’equip es movien amb cotxassos que els regalava un concessionari, ell anava amb una furgoneta camperitzada. I vaig pensar que el meu antic company de feina es va ben equivocar d’ofici. Més o menys com jo mateix.

Un company de feina em va explicar que cada vegada que s’havia comprat un cotxe l’amo també es canviava el seu, per tenir-ne un com a mínim del mateix nivell, o bé de superior

Pinxos de pa sucat amb oli