Unes inspectores de treball, fidels adoradores del BOE, sancionen un agricultor per no posar urinaris per als seus empleats al lloc de treball

La sabiduria popular diu que no es poden posar portes al camp, però ara l’ardor normatiu de la Inspecció de Treball ha intentat posar-hi els estris portàtils per evacuacions íntimes anomenats pipicans. En la campanya de recollida d’olives a una gran finca de Toledo, dues inspectores de treball obrien expedients sancionadors perquè no hi havia urinaris en el lloc de treball, amb propostes de multes segons barems de 2.000 euros a 40.000 euros. Els afectats van guanyar el recurs no apel·lant al sentit comú, ans palesant arguments com que no podien transportar amunt i avall un bany químic amb els seus continguts. Que de fixos ja en disposaven als seus magatzems, però no escampats als camps. Que de sempre s’abonaven orgànicament amb deposicions humanes. Que qui era el formós que a l’estiu en plena calda entraria en aquests petits reservoris amb els seus efluvis impactants. Que no era un festival de música, sinó els costums del treball mil·lenari. També que malgrat que la llei indica que qualsevol lloc de treball ha de disposar del servei de banys, al no entrar en detalls i aplicada rigorosament, els viatjants del comerç, les patrulles de la Guàrdia Civil o les inspectores denunciants haurien també de transportar dins el seu cotxe un bany portàtil per atendre les seves necessitats sobtades i custodiar les deposicions fins als abocadors. No hi haurà multa finalment, però sí despeses d’advocats, pèrdues de temps i la sensació que s’està arribant a extrems kafkians amb tantes normatives mediambientals i burocràtiques. El Ministeri d’Agricultura, davant les rialletes a les xarxes, va donar un toc al de Treball perquè frenés aquests deliris d’inspecció. Però tal anècdota és un símptoma del que arreu es va estenent. El del rigor normatiu i burocràtic a què la societat obliga de grat o per força als que apodera i paga com a membres de l’administració i faculta amb poders de decisió o d’inspecció. Els de grat serien els que en diem talibans de la lletra menuda. Gent amb creences religioses o no, però tots ells fidels seguidors adoradors del que es publica diàriament al BOE, al DOGC i als butlletins de Brussel·les. Gent que es deleixen cada matí llegint quines noves normatives del munt que es publiquen poden aplicar a les que consideren les seves víctimes a redreçar. Aquest deuria ser el perfil de les inspectores oliveres. Els de per força són els que voldrien emprar el sentit comú, almenys en els seus primers anys de servei quan encara són novells i la vida no els ha endurit, i no poden. Entre ells n’hi ha que acaben aplicant el rigor al comprovar que la societat, els mitjans, no acceptem qualsevol fallada si hi ha una lletra menuda que no es va aplicar. Que saben que un no en un expedient, allargar-lo en el temps, o passar-se de frenada no els implica riscos, i que en canvi un sí a una activitat els n’hi pot comportar. Amb dades del Banc d’Espanya, els sectors de l’agricultura i la construcció són els més castigats amb normes i lleis, més de mil a l’any en surten sense anul·lar anteriors, mentre que d’altres com el del petroli o químics no es regulen tant. Podem pensar que pot influir-hi el fet de farcir els seus consells d’administració ben pagats d’exministres o subsecretaris? Cada any els pagesos han de repetir declaracions dels mateixos conceptes normalment amb costos de gestories. No estranya que capgirin els cartells dels pobles que es van morint. Ni que les manifestacions augmentin fruit de la seva desesperació i copsar com ja quasi no els queda res més a perdre. Sols tenen moments d’alegria o més aviat d’ironia en constatar que això de les 37,5 hores setmanals no va amb ells, quan les doblen a bastament. Sortosament els governs ja se’n donen compte de grat o per les pressions i van retallant exigències a voltes sobreres. Els polítics haurien de maldar per fer l’administració més amable, més racional, sense tantes normes, i la societat hauríem de premiar els que les apliquessin justament i no impulsar-los a tornar-se talibans. No sigui que fins als dits pixapins quan surtin del Barcelonès a les nostres contrades se’ls acabi el qualificatiu per estar obligats a buscar i fer servir pipicans instal·lats normativament. Qui els buidarà després i on ja és un fet que les inspectores de Toledo no van aclarir en el seu informe, perquè per sort el passeig pels boscos encara no està regulat, donem-hi temps.

Unes inspectores de treball, fidels adoradores del BOE, sancionen un agricultor per no posar urinaris per als seus empleats al lloc de treball

Pipicans al camp, talibans als despatxos