Les millores que Vic va aconseguir gràcies a la subseu, amb l’obertura de la ciutat cap a ponent i el desdoblament de la C-17, entre d’altres, van ser claus per al progrés de la ciutat

Els Jocs Olímpics són un esdeveniment diferent a qualsevol altre campionat o manifestació, esportiva o no esportiva. Per aquesta raó, participar, treballar o viure uns Jocs és quelcom incomparable i inigualable. Aquesta especial singularitat també comporta, però, que moltes vegades sigui un esdeveniment difícil d’entendre i de pair per a qui no ho ha viscut mai. Aquestes setmanes ens arriben diferents argumentacions a favor de Pirineus-Barcelona 2030, i també algunes manifestacions en contra gairebé apocalíptiques. Tot, doncs, dins la més absoluta normalitat. Això passa en la majoria de candidatures olímpiques, i al final moltes vegades les més criticades són les que acaben amb més lloances. El sí a la candidatura ha de ser rotund, tenint sempre present que són molt positives les opinions crítiques, ja que contribueixen a fer uns Jocs millors. A més, és força habitual que alguns dels més crítics s’acabin incorporant al comitè organitzador. El programa d’uns Jocs no neix tancat. Aquest evoluciona amb el temps i es va adaptant a les necessitats i inquietuds que van sorgint. Per posar un exemple proper, en el programa de Barcelona 92, Vic no era subseu. L’hoquei es disputava a Reus, Sant Sadurní i Barcelona, i quan l’Ajuntament de Vic i el Patronat d’Esports ja havien donat la subseu per perduda, les gestions d’uns vigatans del CP Voltregà van ser claus per fer reconsiderar la decisió del COOB’92 i fer entrar Vic a última hora. Això va comportar modificar tota la competició d’hoquei. Les millores que Vic va aconseguir gràcies a la subseu, amb l’obertura de la ciutat cap a ponent i el desdoblament de la C-17, entre d’altres, van ser claus per al progrés de la ciutat. En aquest moment Vic, per la seva privilegiada situació entre Barcelona i els Pirineus, també hauria d’aspirar a ser subseu en aquests Jocs d’hivern. La situació del moviment olímpic actual és del tot diferent a la del 92. A Barcelona 92 i Sidney 00 els Jocs probablement van viure el seu millor moment. Venien d’importants boicots a Moscou 80 i Los Angeles 84 i Seül 88 va fer de frontissa perfecta per poder convertir els Jocs de Barcelona en els millors de la història. Avui, l’olimpisme sembla trobar-se lluny del seu millor moment. La societat ha evolucionat i els Jocs, lluny de seguir aquest ritme, semblen ancorats en el seu gloriós passat. El COI, però, dona mostres de ser conscient d’aquesta situació. Només cal veure el perfil dels nous esports incorporats a Tòquio 20 per veure que des d’aquesta arcaica organització hi ha conscienciació de la necessitat d’innovació. I és en aquest punt on Pirineus-Barcelona 2030 pot sortir amb clar avantatge. Les candidatures de Sapporo, Salt Lake City i Vancouver són rivals amb majúscules i a més superen clarament la nostra candidatura en diferents aspectes. Probablement en un altre temps no tindríem cap opció, però ara és el contrari. D’alguna manera, l’única candidatura que pot donar al COI el que en aquest moment més necessita és la candidatura catalana. Ni els d’Hokkaido, ni els de Utah ni els de la Colúmbia Britànica tenen caràcter per aportar la capacitat innovadora que tenim els catalans per afrontar reptes avantguardistes gràcies al nostre tarannà. Estem parlant d’innovació, de creativitat i fins i tot de genialitats. Metafòricament parlant, el COI requereix una candidatura que li aporti Gaudís i Dalís, no experts matemàtics o químics. Pirineus-Barcelona 2030 ha de ser un punt d’inflexió pels Jocs d’hivern. I això vol dir fer uns Jocs diferents, organitzativament mirant el futur i oblidant el passat, i esportivament incorporant esports tan tradicionalment catalans com els esports de muntanya, i poder gaudir el 2030 de les medalles guanyades per les Anna Comet o els Ferran Latorre de l’època.

Les millores que Vic va aconseguir gràcies a la subseu, amb l’obertura de la ciutat cap a ponent i el desdoblament de la C-17, entre d’altres, van ser claus per al progrés de la ciutat

Pirineus-Barcelona surt amb avantatge